Texts

Text de Javier García “Dones davant del mirall, una mirada entre el simulacre i la vida”

Text de Miguel Salas “De plazas, toros y toreros”

Exposició de fotografies Dones Fortes de Manel Sanz

Javier García                                             Barcelona, noviembre 2008

Dones davant del mirall, una mirada entre el simulacre i la vida

Una fotografia és sempre un retall en el temps i en l’espai, una operació sobre la realitat d’on arrenquem els objectes del natural fluir del temps per traslladar-los a un temps paral·lel, a un nou espai diferenciat, el de la representació fotogràfica en el qual s’atura i congela el que mai resta immòbil, s’aïlla allò que mai està separat, allò que només té sentit dins d’un marc de referències mútues. Amb la fotografia assistim al naixement d’una realitat nova, autèntic simulacre, que irromp en el món amb la vocació de colonitzar l’objecte representat, de substituir-lo per la seva aparença, per la seva empremta (química – lumínica) que paradoxalment se’ns presenta a la percepció com més real que la pròpia realitat de referència, en el que constitueix un fenomen inherent a la mateixa essència del fet fotogràfic. En la fotografia, però, el poder d’autentificació s’anteposa al de representació i més enllà de l’extensa xarxa de codis o sistemes culturals que la travessen, de prejudicis ètics o estètics, de mirades i interpretacions, mai deixa de bategar el pols d’una presència. La fotografia sempre assenyala, indica un objecte que necessàriament va existir, que necessàriament va ser allà, i que aconsegueix la seva condició d’imatge a través d’una autèntica transfusió de realitat des de l’original a la còpia, que quedarà per sempre amarada per aquella“ espurna de vida“ que emana del contacte físic amb l’objecte, com si es tractés d’una mascareta mortuòria, fet que farà, de l’acte fotogràfic un instrument útil des del qual transitar, com succeeix amb les imatges d’aquestes dones, des de l’àmbit inert de la còpia fins al secret íntim d’ allò que és viu.

Dones fortes_Mar

Potser és en la seva condició d’empremta on resideix la fascinació primitiva que la fotografia exerceix sobre l’observador, un observador que assisteix expectant a un nou naixement, a l’objecte d’una segona vida que emergeix al prendre’l del fluir natural del temps i traslladar-lo a un temps incorruptible, a un temps resistent al propi temps i als seus efectes. Una operació que ens revelarà tota la seva potència seductora en l’àmbit del retrat, en el qual allò que salvem de la ruïna és el cos. Procedim a embalsamar-lo en la còpia, salvant-lo de la corrupció, fixant la identitat de l’objecte més enllà de qualsevol canvi, de tota alteració, d’un objecte, d’un cos, que per bé o per mal quedarà atrapat i exposat a la seva dissecció en la fotografia, en aquell àmbar d’halurs d’argent que el retindrà per a tota la vida, per a tota la mort.

Fotografiem cossos, fotografiem persones, i mitjançant aquest acte satisfem un desig atàvic, atrapar en la còpia, en la representació, allò que la natura sempre temporal de l’home ens nega i així lleguem al futur presències, il·lusions de presències, rastres de vides que el temps ens lleva i amb les que procedim a construir un present extens, expandit, a partir de les empremtes del passat que s’hi eternitzen i es transformen en un dels seus components indissolubles.

L’home, la dona, contemporanis ja no podran prescindir, sense sentir-se esquinçats, d’aquest panteó d’imatges supervivents, d’aquí que ens apressem a fotografiar i a deixar que ens fotografiïn, a donar els nostres cossos al record etern, de la mateixa manera que ho fan aquestes dones, que a l’ oficiar els seus cossos a la visió freda de la lent, es disposen a fixar la seva identitat en el temps, tot i que una fina intuïció les alerta a l’exposar els seus cossos a l’eternitat que emana de la càmera, que també ho estan fent a la seva freda mirada d’acer.

En exhibir-se davant l’ull impúdic de la càmera, que explora els seus contorns, que cartografia la seva geografia corporal, coneixeran la torbació que sorgeix d’aquest mostrar-se, que al mateix temps que les estranyarà d’elles mateixes, les confinarà a la consciència del seu cos, d’aquell cos sempre absent malgrat la seva presència, sempre lleu i eteri en el què fer de cada dia i que davant la presència descarnada de la càmera, es mostrarà en tota la seva sòlida corporeïtat, revelant-se en la seva condició de refugi d’una íntima i profunda veritat, el secret d’aquesta soledat que som, d’aquesta singularitat irrepetible que cadascuna d’aquestes dones és i de la qual són custòdies i defensores davant del món. Perdudes, a l’altra costat del mirall, allunyades de si mateixes, s’enfrontaran al repte impulsades per un secret i petit desig de perdurar, per saber una mica més de si mateixes, del que som des de la mirada de l’altre, i per la complicitat que el fotògraf, conscient de l’ envergadura del seu acte, ha sabut crear en l’espai no visible de la càmera, en aquelles petites històries que ens condueixen cap a l’instant únic i irrepetible del clic de la càmera, trossos d’experiència, de vida en brut, que es resisteixen a l’instant, que mai es deixen atrapar totalment en la fina xarxa del negatiu, i que empenyen aquell que mira, el fotògraf, en la pulsió impossible, mai consumada, d’atrapar la totalitat de la vida en un instant.

Només la consciència que sorgeix d’aquest espai de relació, d’aquest espai d’experiència, permetrà desactivar la torbació, el gest hieràtic i congelat, fent possible que aquestes dones es mostrin, s’expressin i despleguin tota la textualitat dels seus cossos, d’uns cossos que diuen de si mateixos, que parlen des de les seves formes com ho farien les paraules en el text, d’uns cossos que es transfiguren en signes que refereixen a uns significats, a una xarxa de significats, propis i aliens, que es baten i disputen sobre el seus càlids territoris íntims, ara si, descarnadament i orgullosament exhibits. Cossos que al mostrar-se diuen de sí, però que també diuen de l’altre, de l’autor, aquell qui posa el seu engany en escena, presentant-nos el simulacre com a autèntic, mostrant-nos el seu objecte, nou dones, com pedres brutes, sense polir, arrencades de la naturalesa, quan darrere el gest, darrere el clic sonor de la càmera, s’hi amaga una autèntica voluntat de domini, una voluntat que sigui des de la pura pulsió o des del discurs raonat i la premeditació de l’acte, està modelant el seu objecte des d’un lloc teòric, des d’un ordre simbòlic, el seu, un lloc que s’oculta a la mirada i des del qual s’està, malgrat tot, interpretant l’objecte, parlant a través d’ell, posseint-lo en la seva representació, per fer-nos arribar un univers particular i singular, una veritat, la de l’autor.

Dones fortes_Rosa

Ni són arbitraris els fons, neutres i austers, que cerquen despullar l’ànima de l’objecte, desposseir-lo buidar-lo de tot vincle extern amb el seu món, ni ho és la severitat dels enquadraments que en cap moment estalvien a la model la feina d’enfrontar-se amb els seus fantasmes, les arestes no desitjats dels seus cossos, que assoliran en la còpia la bellesa d’allò tràgic, d’allò autèntic i singular, d’allò que esdevé bell després d’una llarga i fatigosa lluita contra el temps, contra els rols socials, contra models imposats, contra la no acceptació del que som, una dura lluita que pren, en el cos femení, caires èpics.

Fons i enquadraments i una il·luminació sense concessions, sense edulcorants, eines al servei d’un projecte, d’una posada en escena que cavalca entre el retrat i la crònica, entre la tendresa de la contemplació i la violència de l’anàlisi, entre la mirada desinteressada i el bisturí del cirurgià, doble perspectiva que reflecteix la visió de l’autor, probablement nascuda de la seva genealogia escindida, dividida entre dos universos creatius, l’art i el periodisme.

Tot i que és cert que la fotografia significa sempre la mirada de l’autor, també ho és que mai pot deixar de significar el seu objecte, un cos, una mirada, que es resisteix a la força modeladora del subjecte, que pugna amb ell per imposar la pròpia narració de si mateix, que des de la seva voluntat de ésser, conquerirà, invariablement, un espai propi més enllà de la mirada de l’altre. Un espai imprevist emergeix de la trobada, una realitat nova que mostra, tant la veritat del subjecte com la de l’objecte, com un territori d’allò real emancipat de tota voluntat, independent i autònom, que supura a través de la càmera i que només es desvela des de l’ univers conceptual de l’espectador.

Aquestes fotografies que observem només poden ser el producte d’un compromís, d’un espai d’intimitat, invisible a la càmera, en el que la mirada del fotògraf, una mirada masculina, negocia, pacta, vol anar a trobar una mirada diferenciada, una mirada femenina, que sap i vol reconèixer en els ulls que miren una veritat ètica inescrutable, un jo que ens interpel·la i ens demanda cura, afecte, reconeixement de la singularitat d’una vida, de cada vida. I és en aquest diàleg que es configura l’espai necessari perquè aquests cossos narrin en llibertat la pròpia consciència de si mateixos, que juguin i experimentin amb aquest desconegut, descobert a l’altre costat del mirall, que som nosaltres mateixos, i que els seus cossos sorgeixin no com a estereotipat objecte masculí de contemplació, sinó com a narració que significa al mateix temps un ésser i un estar en el món.

Dones Fortes_ Miren

Dones Fortes_ Miren

El cos ens parla sempre des de la seva perifèria sensible, diu qui som i desplega al seu davant la seva pròpia narració, no en va el cos emana com una font d’identitat primera, és mitjançant el cos que ens coneixem i reconeixem i al mateix temps som reconeguts, és mitjançant el cos que diem qui som, ell ens disposa davant del món, ell diu el seu sexe, el color de la nostra pell, la nostra edat. Es per la forma com nosaltres posem el nostre cos en escena que els altres saben de nosaltres, és a través del cos que ens individuem, que ens presentem com a diferents davant del món, abans que res som cos, jo conscient i cos es fonen en una realitat indissociable que opera com un text, com un signe que significa el que som, com una narració que ens explica i detalla, un text, que malgrat tot se’ns oculta a nosaltres mateixos, de la mateixa manera que se’ns amaga aquella part del que som que només els altres coneixen i que només davant el mirall reconeixem. D’aquí ve la curiositat i perplexitat enfront la nostra pròpia visió, d’aquí en sorgeix la dificultat d’habitar el nostre propi cos davant la càmera, dificultat que no ha impedit a aquestes dones desplegar, davant la presència continguda del fotògraf, trasmudat en testimoni, en notari d’un prodigi, tota la multiplicitat de matisos, de registres, dels quals elles, dones, més que ningú són portadores, des de la seva privilegiada relació amb el cos. Per la seva proximitat a la natura, per la seva capacitat de donar vida per ser un altre i parlar des del cos a l’altre, per la seva capacitat de relació, perquè ancestralment s’han ocupat de tenir cura dels nostres cossos, de sanar-los i amortallar-los, pel silenci històric que han sofert i que ha fet que la seva veu es canalitzi a través del cos, de les emocions, d’un univers sensorial ric i complex.
Des d’aquest univers conceptual, des d’aquest fet d’estar en el món, des d’aquest ordre simbòlic que els pertany, i des de la sensibilitat de l’autor per captar-lo, aquestes dones fan parlar els seus cossos, que diuen tendresa, que diuen amor, que diuen sensualitat, però que també parlen de temor, de frustració, de dolor, de cossos que es recullen sobre sí mateixos, que es mostren en tota la seva indigència, insegurs, vulnerables, cossos dèbils que parlen, però, d’una força infinita, de perseverança, de capacitat de lluita, d’orgull i del valor de lluitar per la vida, contra els seus monstres. Cossos que ens parlen del pas del temps, de les empremtes irremissibles del passat, de les que son amb el seu pesar o de les que varen ser el seu voler desig, del present, d’un present fugaç i efímer que projecta il·lusió i temor vers el futur, cossos que parlen de si mateixos i així parlen de tots, cossos que a l’obrir-se en la seva intimitat estan assolint el nucli central d’allò universal, d’allò íntim que tots podem reconèixer com apropi i que ens convida a obrir-nos a l’altre i a la seva diferència.

Podem contemplar aquestes imatges en tot el que tenen de simulacre, de còpia de la realitat, de construcció formal, de llums i ombres, de masses i textures, però al meu entendre, si a alguna cosa ens estan convidant, és a acostar-nos a elles en la recerca de la seva realitat referent, de la seva condició d’empremta, d’alè de vida, de pell, d’afecte, d’emoció, que han quedat condensades, recollides, en les mirades d’aquests cossos, d’aquestes dones que ens recorden una vegada més que la vida brolla en la més inhòspita de les naturaleses, inclosa la del simulacre, la de la còpia. Potser, només per això, hi ha dones en aquest conjunt d’imatges, perquè elles són portadores de vida, perquè elles simbolitzen més que ningú aquesta connexió amb la naturalesa íntima de la vida, que saben tenir cura i mimar i que el fotògraf, Manel Sanz , cerca i troba, reconfortat, en la seva proximitat.

Javier García

 

 

 


De plazas, toros y toreros de Miguel Salas

Miguel Salas                                               Barcelona, noviembre 2016

Las imágenes que nos presenta Manel Sanz nos confrontan con algunas contradicciones. ¿Qué vemos en ellas? ¿Qué queremos ver? ¿Cómo interpretamos esos espacios vacíos que antes tuvieron vida -también muerte- y escucharon aplausos y glorias -también fracasos- matadores saliendo por la puerta grande y sangre esparcida por el albero, sangre de toro, pero también de toreros y banderilleros? Al contemplar una fotografía siempre vemos un reflejo, un retorno de lo que nos sugiere y de la evidente contradicción entre el momento fijado, fotografiado, y el momento contemplado y de quien lo contempla.

El escritor inglés John Berger explica que “El verdadero contenido de una fotografía es invisible, porque no se deriva de una relación con la forma, sino con el tiempo…una foto, por su propia naturaleza, se refiere siempre a lo que no se ve”. Esa es la invitación que nos ofrece Manel. Nos confronta con el espacio, con el pasado y con nuestra imaginación.

Plaça de toros Monumental de Barcelona 2014

La plaça de toros Monumental de Barcelona

Una contradicción, al menos para muchos, a la hora de entender las razones por las cuales muchos intelectuales consideraron el toreo como arte, como cultura. Digo por adelantado que ni sé de toros ni nunca he asistido a una corrida, y que mi aproximación a este mundo es puramente teórica. Me apunto a aquel dicho que dice que “de toros solo saben las vacas”.

En estas fotografías no encontraréis toros -si acaso sus vagos recuerdos – pero quizás si os remitan al histórico y todavía no resuelto debate sobre los toros. Veamos algunos ejemplos. Lope de Vega ya escribió: “Yo no sé, por Dios, qué hallan en ver un toro correr tras un hombre, y si lo alcanza verle volar por los cuernos y verle bajar sin bragas”. Y a otro de susir: “¡que guste España de ver una fiesta tan maldita!”.

Siglos después, el político e intelectual Gaspar de Jovellanos calificó las corridas de toros como “violentas y feroces”. La novelista gallega Emilia Pardo Bazán dijo que “pueblo que se entrega a los toros no volverá a enriquecer las artes”. El debate sobre “toros sí o toros no” ha estado muy presente a lo largo de la historia. Algunos lo resolvieron a su manera. Un día le preguntaron al Premio Nobel Jacinto Benavente si le gustaban los toros y respondió que “si he de ser sincero, me gustan bastante más los toreros”.

Rubén Darío, del que este año se ha conmemorado el centenario de su muerte, escribió: “Me encantan todos los preliminares de la lidia y me regocija lo pintoresco y musical del espectáculo; mas protesto en cuanto empieza la fiesta de la sangre, y ante mis amigos españoles aficionados, me pongo en ridículo”. Y ya que estamos en Latinoamérica, recordemos un dicho mexicano: “Los toreros no se retiran. Los políticos, menos”.

Otro poeta, Emilio Carrere, actualmente olvidado, escribió: “Ya ha perdido la estrella de su norte la raza, ya este pueblo borracho que vocea en la plaza y gusta de emociones crueles y delirantes, le interesa Gallito mucho más que Cervantes. Un hombre inteligente debe ser anarquista. Vive el arte una vida triste de pordiosero; mientras se muere de hambre el artista en la sombra, tiene el oro el tendero y la gloria el torero”.

Y con palabras suaves, pero no menos duras, Antonio Machado utilizará para definir al “señorito” decadente español: “¿tu amor a los alamares (adornos de los toreros), y a las sedas, a los toros, y a la sangre de los toros, y al humo de los altares? En su conocido poema de la España de charanga y pandereta, la “España devota de Frascuelo y María”, o sea, del toreo y la iglesia, es para Machado la España que se agarra al pasado y que en ese mismo poema contrapone a “una España implacable y redentora, España que alborea, con un hacha en la mano vengadora, España de la rbia y de la idea”. No parece muy antiguo.

Parece que esa relación entre toros e iglesia forma parte de una antigua tradición del país. En la novela Incerta glòria, de Joan Sales, encontramos esta canción popular cantada en la Barcelona de 1835:

“Salieron seis toros
Los seis mansos fueron;
Y ésa fue la causa
De quemar conventos”

Porque había otros, y los hay todavía, que encuentran en los toros una profunda idea de lo que debería ser este país. Por ejemplo, recordando a Ramón Pérez de Ayala diciendo: “No. Nunca… los toros no pueden morir. Moriría España” No viene al caso, ahora, la parte que tenga de alegoría o de políticamente correcto o incorrecto. Que cada cual saque sus conclusiones.

Pero volviendo a las contradicciones, ¡quién está libre de ellas! encontramos a Juan Ramón Jiménez, que en Platero y yo hace una elegía: “Todo el pueblo está conmovido con la corrida…” y en otro momento escribe: “(desde niño) tuve un horror instintivo al apólogo, como a la iglesia, a la Guardia Civil, a los toreros, y al acordeón” (bueno, esto último quizás no haya que tenérselo en cuenta).

Sabida es la gran afición que siempre hubo en Barcelona, al mismo tiempo, hay que reconocer que en cierto sentido el toreo forma parte de la tradición cultural española. Cómo no tener en cuenta a García Lorca cuando nos dice “que los toros son la fiesta más culta que hay hoy en el mundo”.

Y, sobre todo, cuando en su poesía es capaz de transmitirnos tanto sentimiento:

A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde…
¡Ay qué terribles cinco de la tarde!
¡Eran las cinco en todos los relojes!
¡Eran las cinco en sombra de la tarde!

 Poema que forma parte de la tradición literaria y de nuestro propio bagaje cultural.

Rafael Alberti llora también la muerte de Joselito, otro gran torero:
Llora Giraldilla mora,
lágrimas en tu pañuelo.
Mira cómo sube al cielo
la gracia toreadora.

Y Pedro Salinas nos dice:
Y un mocito,
que era de la torería
la juró un día de abril
(Dios le iba matar en mayo)
Chiquilla tú eres mi vida.

 Quizás, porque además de su interés por los toros, les atraía lo que podríamos llamar la ceremonia de enfrentamiento con la muerte. Tema que ya supera el ámbito de esta exposición fotográfica.

Plaça de toros Monumental de Barcelona 2014

Al final, para saber algo de todo esto hay que ir a las fuentes, a quien “se trabaja” el toro, el torero. Y Juan Belmonte fue uno de los grandes y así pudo decir: “Si yo fuese un ensayista en vez de ser un torero, me atrevería a esbozar una teoría sexual del arte; por lo menos, del arte de torear. Se torea y se entusiasma a los públicos del mismo modo que se ama y se enamora, por virtud de una secreta fuente de energía espiritual que, a mi entender tiene allá, en lo hondo del ser, el mismo origen. Cuando este oculto venero está seco, es inútil esforzarse. La voluntad no puede nada. No se enamora uno a voluntad ni a voluntad torea”, claro que también fue capaz de reconocer que “El día que se torea crece más la barba. Es el miedo. Sencillamente el miedo”.

Un día, Ramón del Valle Inclán entusiasta seguidor de Juan Belmonte va y le dice: “¡Juanito, no te falta más que morir en la plaza! – Se hará lo que se pueda, don Ramón- contestó modestamente.

Las espléndidas fotografías de Manel Sanz son una invitación al diálogo, entre lo presente y lo ausente, entre lo que fue y es, entre lo que nos ha querido transmitir y lo que seamos capaces de aprehender. Es el objetivo mismo de la fotografía. Lo explica John Berger: “Una fotografía es efectiva cuando el momento registrado contiene una medida de verdad que es aplicable en general y que revela lo ausente igual que lo que está presente en ella”. Creo que la intención del fotógrafo queda reflejada en estas dos citas toreras. Son de Rafael el Gallo, otro insigne torero: “Clásico es lo que no se pué hacé mejó” y “Perfecto es lo que está bien arrematao”.

Nota: Miguel Salas va escriure aquest text especialment per a l’exposició de fotografia “La Monumental sense toros”. El va llegir per primera vegada, davant del públic assistent a la inauguració l’11 de febrer 2016, al centre cultural Euskal Etxea de Barcelona. Avui reproduïm el text en aquest catàleg.