Arxiu de la categoria: retrats

Vídeo Retrats de la Gent del barri 4 2019

Retrats de la gent del barri 4 2019

Fotògrafs:
Jonatan Jimenez
Mireia Ferret
Betiana Andrea Cutrona
Sofía Valle
Montserrat Argemí
Irina Pavlova
Sergi Calaf
Manel Sanz

Organitza: www.Quei15bcn.com
.
.
Patrocinadors:
Centre Cívic Parc Sandaru
Modify Tatto
Kitoli Laboratorio Fotográfico
Foto K
AVV Assoc Parc
Sindicat de la Imatge (UPIFC)
Farmacia Laura Subías
Papereria Dumbo
Pizzeria del barri
Restaurante Cantero
Perruqueria Om

Toni Xifré i el barri del Parc

24.05.2018 Aquesta vegada m’han encarregat organitzar l’homenatge a un veí, Toni Xifré el propietari de la Bodega Xifré del carrer Wellingtón, 13 de Barcelona. Hem col.laborat diferents institucions del barri del Parc i la Llacuna , districte de Sant Martí per fer possible que la memòria d’un veí no la perdem. En Toni un dels fundadors del club de futbol U.D. Parc, un influenciador per aconseguir el Centre Cívic Parc Sandaru una figura d’un barri que està a cavall entre els districtes de Sant Martí, l’Eixample i Ciutat Vella.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és invitacio_tonixifreBONA-1024x472.jpg

L’exposició ha consistit a recollir materials de la bodega Xifré, perdoneu no us he dit que el Toni va morir d’un atac cardíac el 4 de gener 2018, tenia 72 anys. La institució que m’ha contractat l’homenatge és l’U.D.Parc, el Toni va ser el seu president durant molts anys i en aquest homenatge té un pes important el món del futbol i l’esport en general. No ens hem oblidat d’aquelles fotografies dels pares del Toni, de l”ambient de la bodega, del grup d’amics lligats a la música i, també, a la política de ciutat i catalanista.

Una part del material era físic com copes, premis, plaques, un plat del seu estimat Palamós, on passava les seves vacances d’estiu. Una carta, trobada a última hora, signada per Pasqual Maragall on en condecorava com el LLop del barri. Al Toni també tenia el sobrenom d’El Lobo.

El 24 de maig el Sandaru era una festa, un homenatge d’una persona present al barri. L’Acte va està dividit en tres parts: La Pilar Martí va llegir el text que reprodueixo a continuació. Unes paraules d’un entrenador de l’U.D. Parc, les mateixes que va llegir el dia de l’enterrament d’El President. Unes paraules del conseller del districte de Sant Martí. A continuació l’acte va servir per presentar un llibre “Entre el celler i la taverna” sobre les bodegues de Barcelona, on la bodega del Toni era de les més nomenades. I sense vermut i xampanyet no podia acabar l’homenatge, la Rosa de la Dumbo va reproduir la festa i la xerinola de quin era el producte que trobaves a la Bodega.

Un honor, de veritat. Gràcies

Pilar Martí a HOMENATGE TONI XIFRÉ

El Toni era ben nostre; dels amics, de la família, del barri, del U.E. Parc, del Casal. Era una persona que a ningú li passava desapercebuda…, es feia notar, la seva manera de parlar, la seva forma d’expressar les seves emocions… amb una personalitat ben definida. Suposo que tenia molts punts a favor seu, els seus pares també tenien una forma molt especial, eren afectuosos i simpàtics amb la gent. Tenien també una gran plataforma per poder expressar ho: el seu establiment, pel qual han passat diverses generacions del barri i després amb l’evolució del negoci. Primer la bodega típica del barri, dels anys 5O, on el veïnat anava a proveir-se del vi, la gasosa i del sifó, i per celebrar el diumenge anaven a fer el vermutet amb olives o el quinto. Tampoc en aquells anys hi havia floritures. Paral·lelament també feien el servei al barri de repartir el vi i els sifons als domicilis.

El Toni coneixia pràcticament totes les cases del veïnat i el veïnat a ell. Més endavant els temps canvien amb l’obertura de superfícies comercials i no hi ha tanta demanda de les garrafetes del vi. La bodega amplia la seva oferta de tapes que arriben a ser molt famoses, com les seves anxoves, i traspassen les fronteres del barri. A la bodega Xifré hi va tot tipus de gent d’arreu de Barcelona, molta gent jove. Els “foros” de futbol de la bodega eren famosos. El Toni era un culer aferrissat però a la bodega hi cabia gent de tots els equips, eren benvinguts tant seguidors del Barça com de l’Espanyol, del Madrid, del Betis, etc. En tots
aquests ambients propicis, el Toni comença a fer efectiva una idea que tenia des de molt jovenet; motivada per la seva passió pel futbol, va crear amb molts esforços i peripècies la UE Parc. Que d’aquests esforços hem vist ja des de fa molt de temps el bon resultat…
Durant força temps en va ser president i en els darrers anys President Honorífic. Era tan “futbolero” que a més va crear i fundar la “Penya Basilea” que durant un temps va funcionar. Líder en moviments veïnals del Barri en els primers anys de la democràcia, defensant amb molta determinació tot allò que afavoria els interessos dels veïns; la seva implicació va ser clau per aconseguir aquest equipament tan nostre com és el Centre Cívic Parc Sandaru.
A ell li agradava estar a tot arreu, estar amb la gent, li agradava la gent, estimava a la gent. Durant molts anys va ser col·laborador de les festes del Carrer Sardenya , no fallava mai a les festes de Gràcia (ell va néixer allí), a les de la Barceloneta, sobretot no es perdia mai la festa dels cors de Pasqua, les Festes de Poblenou , on era també un assidu. Era un enamorat de la seva ciutat, Barcelona, estant sempre al dia de tot el que esdevenia.
Ara, això sí, el seu Palamós que no li toquessin, tenia un amor aferrissat per aquest poble tan bonic de la Costa Brava i allí també vivint-ho tot, les havaneres, les platges, la Fosca, el club de futbol Palamós. No cal finalment remarcar la seva estimació per la nostra terra, Catalunya , els fets referits ho demostren. El dia 11 de setembre sempre era una celebració per a ell i pels qui l’envoltaven; pels matins passejada pels llocs emblemàtics i al migdia dinar amb tots nosaltres amb la indispensable copa de cava.
Quan va arribar el temps de jubilació la gent del seu voltant pensàvem: com s’ho muntarà ara? Doncs bé, ja ho sabeu, ell va continuar vivint a la seva bodega. Era la seva vida. En els mesos d’estiu, a la tarda, quan el sol ja s’havia amagat, sortia al carrer amb la seva tauleta, la seva cerveseta i els seus amics. Estones parlant de futbol, estones jugant al dòmino, nits que s’organitzaven sopars veïnals com si res, la bodega no estava tancada, estava plena de vida.
En haver-hi bastant lloc, anava recopilant fotos curioses, escuts, miniatures,… Tenia projectes, pensava fins i tot d’organitzar un museu. A l’hivern, a dins, continua igual, partida de dòmino, discussions de futbol… Recordant molts clàssics del western, li agradava molt el cinema, escoltant música rock, sobretot. Dinars improvisats, i no tan improvisats, s’havien fet unes paelles espectaculars i també bullabesses. Teníem un gran cuiner molt bon amic d’en Toni que es passava tot el matí preparant el banquet, fins i tot s’hi va rodar una pel·lícula de xinesos. La bodega havia tancat per jubilació, però tenia més vida que mai; la vida qui li donava el Toni.
Era un gran amant dels animals, dels gossos, a la bodega crec que encara hi ha un quadre amb fotos dels gossos que havien passat per l’establiment, que anaven a buscar l’oliveta. I també dels ocellets, dels periquitos i canaris, tenia un gran disgust quan se li morien. Tenia una agenda bastant plena, coneixia molta gent, recordant infinitat d’anècdotes que no acabaríem mai d’explicar-les. L’alegria que tenia en celebrar totes les festes, sobretot les nadalenques, encara que hagués tancat la bodega, ell sempre tenia la il·lusió de muntar el seu arbret i també el seu Betlem. I encara mantenia la màgia dels Reis Mags, era una cita obligatòria que tenia, anar-los a rebre sempre al mateix lloc, a la Via Laietana. El dia abans de deixar-nos ens deia: Pili, crec que encara que estigui refredat aniré a rebre els Reis, ben abrigat… i tant que hi aniré! Estem segurs que el dia 6 de gener vas estar amb ells.
Toni, creiem que segur que ens estàs veient, t’envien doncs un gran aplaudiment perquè el sentis des de dalt, perquè has estat un excel·lent veí, una molt bona persona i un gran amic dels teus amics.
Pilar Martí i Malràs Barcelona 24 de maig 2018

Persones que han fet possible aquesta exposició: José Rodriguez, Fernando Pelayo de U.D.Parc; Rosa Mª Garcia, Associació de Comerciants El Parc; Joan Manel Garcia, Associació de Veïns i Veïnes del Parc; Manel Sanz, Quei15-espai creatiu; Pilar Martí; Equip
Centre Cívic Parc Sandaru.

Dones fortes, 10 anys després, vídeo de BTVnoticies

[zilla_social]

M’entrevista BTVnoticies per explicar l’exposició de fotografies de dones fortes a @quei15bcn . Febrer 2018


#donesfortes

Dones davant del mirall, una mirada entre el simulacre i la vida

Una fotografia és sempre un retall en el temps i en l’espai, una operació sobre la realitat d’on arrenquem els objectes del natural fluir del temps per traslladar-los a un temps paral·lel, a un nou espai diferenciat, el de la representació fotogràfica en el qual s’atura i congela el que mai resta immòbil, s’aïlla allò que mai està separat, allò que només té sentit dins d’un marc de referències mútues. Amb la fotografia assistim al naixement d’una realitat nova, autèntic simulacre, que irromp en el món amb la vocació de colonitzar l’objecte representat, de substituir-lo per la seva aparença, per la seva empremta (química – lumínica) que paradoxalment se’ns presenta a la percepció com més real que la pròpia realitat de referència, en el que constitueix un fenomen inherent a la mateixa essència del fet fotogràfic. En la fotografia, però, el poder d’autentificació s’anteposa al de representació i més enllà de l’extensa xarxa de codis o sistemes culturals que la travessen, de prejudicis ètics o estètics, de mirades i interpretacions, mai deixa de bategar el pols d’una presència. La fotografia sempre assenyala, indica un objecte que necessàriament va existir, que necessàriament va ser allà, i que aconsegueix la seva condició d’imatge a través d’una autèntica transfusió de realitat des de l’original a la còpia, que quedarà per sempre amarada per aquella“ espurna de vida“ que emana del contacte físic amb l’objecte, com si es tractés d’una mascareta mortuòria, fet que farà, de l’acte fotogràfic un instrument útil des del qual transitar, com succeeix amb les imatges d’aquestes dones, des de l’àmbit inert de la còpia fins al secret íntim d’ allò que és viu.

Dones Fortes

Dones fortes_Elena

Potser és en la seva condició d’empremta on resideix la fascinació primitiva que la fotografia exerceix sobre l’observador, un observador que assisteix expectant a un nou naixement, a l’objecte d’una segona vida que emergeix al prendre’l del fluir natural del temps i traslladar-lo a un temps incorruptible, a un temps resistent al propi temps i als seus efectes. Una operació que ens revelarà tota la seva potència seductora en l’àmbit del retrat, en el qual allò que salvem de la ruïna és el cos. Procedim a embalsamar-lo en la còpia, salvant-lo de la corrupció, fixant la identitat de l’objecte més enllà de qualsevol canvi, de tota alteració, d’un objecte, d’un cos, que per bé o per mal quedarà atrapat i exposat a la seva dissecció en la fotografia, en aquell àmbar d’halurs d’argent que el retindrà per a tota la vida, per a tota la mort.

Fotografiem cossos, fotografiem persones, i mitjançant aquest acte satisfem un desig atàvic, atrapar en la còpia, en la representació, allò que la natura sempre temporal de l’home ens nega i així lleguem al futur presències, il·lusions de presències, rastres de vides que el temps ens lleva i amb les que procedim a construir un present extens, expandit, a partir de les empremtes del passat que s’hi eternitzen i es transformen en un dels seus components indissolubles.

L’home, la dona, contemporanis ja no podran prescindir, sense sentir-se esquinçats, d’aquest panteó d’imatges supervivents, d’aquí que ens apressem a fotografiar i a deixar que ens fotografiïn, a donar els nostres cossos al record etern, de la mateixa manera que ho fan aquestes dones, que a l’ oficiar els seus cossos a la visió freda de la lent, es disposen a fixar la seva identitat en el temps, tot i que una fina intuïció les alerta a l’exposar els seus cossos a l’eternitat que emana de la càmera, que també ho estan fent a la seva freda mirada d’acer.

En exhibir-se davant l’ull impúdic de la càmera, que explora els seus contorns, que cartografia la seva geografia corporal, coneixeran la torbació que sorgeix d’aquest mostrar-se, que al mateix temps que les estranyarà d’elles mateixes, les confinarà a la consciència del seu cos, d’aquell cos sempre absent malgrat la seva presència, sempre lleu i eteri en el què fer de cada dia i que davant la presència descarnada de la càmera, es mostrarà en tota la seva sòlida corporeïtat, revelant-se en la seva condició de refugi d’una íntima i profunda veritat, el secret d’aquesta soledat que som, d’aquesta singularitat irrepetible que cadascuna d’aquestes dones és i de la qual són custòdies i defensores davant del món. Perdudes, a l’altra costat del mirall, allunyades de si mateixes, s’enfrontaran al repte impulsades per un secret i petit desig de perdurar, per saber una mica més de si mateixes, del que som des de la mirada de l’altre, i per la complicitat que el fotògraf, conscient de l’ envergadura del seu acte, ha sabut crear en l’espai no visible de la càmera, en aquelles petites històries que ens condueixen cap a l’instant únic i irrepetible del clic de la càmera, trossos d’experiència, de vida en brut, que es resisteixen a l’instant, que mai es deixen atrapar totalment en la fina xarxa del negatiu, i que empenyen aquell que mira, el fotògraf, en la pulsió impossible, mai consumada, d’atrapar la totalitat de la vida en un instant.

Només la consciència que sorgeix d’aquest espai de relació, d’aquest espai d’experiència, permetrà desactivar la torbació, el gest hieràtic i congelat, fent possible que aquestes dones es mostrin, s’expressin i despleguin tota la textualitat dels seus cossos, d’uns cossos que diuen de si mateixos, que parlen des de les seves formes com ho farien les paraules en el text, d’uns cossos que es transfiguren en signes que refereixen a uns significats, a una xarxa de significats, propis i aliens, que es baten i disputen sobre el seus càlids territoris íntims, ara si, descarnadament i orgullosament exhibits. Cossos que al mostrar-se diuen de sí, però que també diuen de l’altre, de l’autor, aquell qui posa el seu engany en escena, presentant-nos el simulacre com a autèntic, mostrant-nos el seu objecte, nou dones, com pedres brutes, sense polir, arrencades de la naturalesa, quan darrere el gest, darrere el clic sonor de la càmera, s’hi amaga una autèntica voluntat de domini, una voluntat que sigui des de la pura pulsió o des del discurs raonat i la premeditació de l’acte, està modelant el seu objecte des d’un lloc teòric, des d’un ordre simbòlic, el seu, un lloc que s’oculta a la mirada i des del qual s’està, malgrat tot, interpretant l’objecte, parlant a través d’ell, posseint-lo en la seva representació, per fer-nos arribar un univers particular i singular, una veritat, la de l’autor.

Dones fortes_Rosa

Ni són arbitraris els fons, neutres i austers, que cerquen despullar l’ànima de l’objecte, desposseir-lo buidar-lo de tot vincle extern amb el seu món, ni ho és la severitat dels enquadraments que en cap moment estalvien a la model la feina d’enfrontar-se amb els seus fantasmes, les arestes no desitjats dels seus cossos, que assoliran en la còpia la bellesa d’allò tràgic, d’allò autèntic i singular, d’allò que esdevé bell després d’una llarga i fatigosa lluita contra el temps, contra els rols socials, contra models imposats, contra la no acceptació del que som, una dura lluita que pren, en el cos femení, caires èpics.

Fons i enquadraments i una il·luminació sense concessions, sense edulcorants, eines al servei d’un projecte, d’una posada en escena que cavalca entre el retrat i la crònica, entre la tendresa de la contemplació i la violència de l’anàlisi, entre la mirada desinteressada i el bisturí del cirurgià, doble perspectiva que reflecteix la visió de l’autor, probablement nascuda de la seva genealogia escindida, dividida entre dos universos creatius, l’art i el periodisme.

Tot i que és cert que la fotografia significa sempre la mirada de l’autor, també ho és que mai pot deixar de significar el seu objecte, un cos, una mirada, que es resisteix a la força modeladora del subjecte, que pugna amb ell per imposar la pròpia narració de si mateix, que des de la seva voluntat de ésser, conquerirà, invariablement, un espai propi més enllà de la mirada de l’altre. Un espai imprevist emergeix de la trobada, una realitat nova que mostra, tant la veritat del subjecte com la de l’objecte, com un territori d’allò real emancipat de tota voluntat, independent i autònom, que supura a través de la càmera i que només es desvela des de l’ univers conceptual de l’espectador.

Aquestes fotografies que observem només poden ser el producte d’un compromís, d’un espai d’intimitat, invisible a la càmera, en el que la mirada del fotògraf, una mirada masculina, negocia, pacta, vol anar a trobar una mirada diferenciada, una mirada femenina, que sap i vol reconèixer en els ulls que miren una veritat ètica inescrutable, un jo que ens interpel·la i ens demanda cura, afecte, reconeixement de la singularitat d’una vida, de cada vida. I és en aquest diàleg que es configura l’espai necessari perquè aquests cossos narrin en llibertat la pròpia consciència de si mateixos, que juguin i experimentin amb aquest desconegut, descobert a l’altre costat del mirall, que som nosaltres mateixos, i que els seus cossos sorgeixin no com a estereotipat objecte masculí de contemplació, sinó com a narració que significa al mateix temps un ésser i un estar en el món.

Dones Fortes_ Miren

Dones Fortes_ Miren

El cos ens parla sempre des de la seva perifèria sensible, diu qui som i desplega al seu davant la seva pròpia narració, no en va el cos emana com una font d’identitat primera, és mitjançant el cos que ens coneixem i reconeixem i al mateix temps som reconeguts, és mitjançant el cos que diem qui som, ell ens disposa davant del món, ell diu el seu sexe, el color de la nostra pell, la nostra edat. Es per la forma com nosaltres posem el nostre cos en escena que els altres saben de nosaltres, és a través del cos que ens individuem, que ens presentem com a diferents davant del món, abans que res som cos, jo conscient i cos es fonen en una realitat indissociable que opera com un text, com un signe que significa el que som, com una narració que ens explica i detalla, un text, que malgrat tot se’ns oculta a nosaltres mateixos, de la mateixa manera que se’ns amaga aquella part del que som que només els altres coneixen i que només davant el mirall reconeixem. D’aquí ve la curiositat i perplexitat enfront la nostra pròpia visió, d’aquí en sorgeix la dificultat d’habitar el nostre propi cos davant la càmera, dificultat que no ha impedit a aquestes dones desplegar, davant la presència continguda del fotògraf, trasmudat en testimoni, en notari d’un prodigi, tota la multiplicitat de matisos, de registres, dels quals elles, dones, més que ningú són portadores, des de la seva privilegiada relació amb el cos. Per la seva proximitat a la natura, per la seva capacitat de donar vida per ser un altre i parlar des del cos a l’altre, per la seva capacitat de relació, perquè ancestralment s’han ocupat de tenir cura dels nostres cossos, de sanar-los i amortallar-los, pel silenci històric que han sofert i que ha fet que la seva veu es canalitzi a través del cos, de les emocions, d’un univers sensorial ric i complex.
Des d’aquest univers conceptual, des d’aquest fet d’estar en el món, des d’aquest ordre simbòlic que els pertany, i des de la sensibilitat de l’autor per captar-lo, aquestes dones fan parlar els seus cossos, que diuen tendresa, que diuen amor, que diuen sensualitat, però que també parlen de temor, de frustració, de dolor, de cossos que es recullen sobre sí mateixos, que es mostren en tota la seva indigència, insegurs, vulnerables, cossos dèbils que parlen, però, d’una força infinita, de perseverança, de capacitat de lluita, d’orgull i del valor de lluitar per la vida, contra els seus monstres. Cossos que ens parlen del pas del temps, de les empremtes irremissibles del passat, de les que son amb el seu pesar o de les que varen ser el seu voler desig, del present, d’un present fugaç i efímer que projecta il·lusió i temor vers el futur, cossos que parlen de si mateixos i així parlen de tots, cossos que a l’obrir-se en la seva intimitat estan assolint el nucli central d’allò universal, d’allò íntim que tots podem reconèixer com apropi i que ens convida a obrir-nos a l’altre i a la seva diferència.

Podem contemplar aquestes imatges en tot el que tenen de simulacre, de còpia de la realitat, de construcció formal, de llums i ombres, de masses i textures, però al meu entendre, si a alguna cosa ens estan convidant, és a acostar-nos a elles en la recerca de la seva realitat referent, de la seva condició d’empremta, d’alè de vida, de pell, d’afecte, d’emoció, que han quedat condensades, recollides, en les mirades d’aquests cossos, d’aquestes dones que ens recorden una vegada més que la vida brolla en la més inhòspita de les naturaleses, inclosa la del simulacre, la de la còpia. Potser, només per això, hi ha dones en aquest conjunt d’imatges, perquè elles són portadores de vida, perquè elles simbolitzen més que ningú aquesta connexió amb la naturalesa íntima de la vida, que saben tenir cura i mimar i que el fotògraf, Manel Sanz , cerca i troba, reconfortat, en la seva proximitat.

Javier García

Dones fortes
exposició de fotografia #Donesfortes manelsanz.cat

Fem retrats: Oh, là, là!

Fem retrats: Oh, là, là!

12.01.2018. Fem retrats al nou espai fotogràfic de Quei15bcn al barri del Parc i la Llacuna
de Barcelona. Tu escolliràs el teu retrat en blanc i negra o color; Un retrat per valorar-te;
per regalar-te; de record, per la família.

Retrats oh , là, là és un retrat funcional i artístic. Tu escolliràs el teu retrat, en blanc i negre o color, un retrat per valorar-te, per estimar-te, per regalar-te; per la família, per les amigues . Un retrat perquè el necessites; un retrat personal diferent i únic.
T’esperem a Quei15bcn carrer Wellington, 15 de Barcelona, si us plau, truca’ns
al telèfon del cartell i t’informarem.

Plató fotogràfic a Quei15bcn

Retrats de la gent del barri 2016

Retrats de la gent del barriEl meu paper en el projecte Retrats de la gent del barri és la idea, el projecte, la curació i la implementació el 23 de maig, dia de la inauguració al Centre Cívic Sandaru i en 18 botigues del barri del Parc de la Ciutadella de Barcelona.

El projecte bàsicament consisteix en: ” Des del primer moment, els organitzadors hem tingut present la idea d’Implicar, propiciar i potenciar als veïns i veïnes del Parc, com subjectes actius del barri a través de la cultura.
Des del moment de la inscripció, fins a l’últim minut hem creat el clima necessari perquè els veïns i veïnes indecises, mostressin la seva identitat davant de la càmera. Deixar la teva imatge en mans d’uns desconeguts sempre genera incertesa.
Una bogeria com aquesta no és possible sense la implicació de les persones de l’Associació de Veïns i Veïnes del Parc i dels organitzadors.
Aquest és un projecte construït des de zero. Els components de l’organització ens coneixíem de vista. Els fotògrafs i els models es van conèixer en el plató fotogràfic en el Sandaru, el 5 de maig de 2016.
Els patrocinadors han estat bàsics per fer possible “Retrats de la gent del barri”.

Agraïments: A Rosa Ma García, Toni Xifré, Ainara Mendez.
Als models: Joaquim, Esther, Jordi, Inma, Maria, Ana Ma, Conrado, Juana, Rafael, Antonio, Sergio, Concha, Iolada, Jacinto, José, Maria Antonia, Kevin, Abba, Anna, Àlex, Zoe, Ángeles, Montserrat i Leire.Juan, Oriol, Silvia, Marta, Barbara, Rocio, Mia, Joan, Maria Rosa, Jon, M. Elena, Pilar, Elisabeth, Vicenta.
Als fotògrafs: Josep Llovet, Petra Aanderud, César Zúñiga, Irina Chuyko, Bertalacamara, José Manuel Puyo, Alfons Sánchez, J. Carlos Valén.
Els patrocinadors: Associació de comerciats del Parc i la llacuna, Angle, Kitoli- Shooters Film Lab, Fotok, Profoto, Quei15bcn/tallercreatiu
Els botiguers: Dumbo, Acadèmia BM31, Quesos Barcelona, Barcelona Amic 24, Aquí hi ha Molla, Barnabar, Celler Sant Martí, Papereria Lara, Bar Santa Fe, Xoco Xavi, Quei15bcn/tallercreatiu, Ferreteria Nàpols, Modes Mia, Rio Centro Culinari, Angle i Bodega Xifré, Ítaka.
Fotògraf ambient i edició de video. Eustasio Pérez
Disseny cartells: Rosa G. Baselga (Quei15bcn/tallercreatiu)
Música de video: Mark Aanderud
Organitzadors: Ernestina Ojeda i Joan Manel García (Associació veïns i veïnes de l PARC)
Idea i Curador Projecte: Retrats de la gent del barri: Manelsanz.cat

Manel Sanz

Barcelona, 23 de maig 2016.

Vídeo recull totes les fotos exposades

Mapa de les botigues exposades

Fotos- vídeo ambient sessió 5 de maig (fotògraf Eustasio Pérez)

Vídeo de L’Esteve de FotoK (inauguració i recull del dia de la sessió de fotos al Sandaru)

Vídeo de BTV 27 05 2016 entrevista ManelSanz (a partir minut 6,18) 

web-retratsdelagentdelbarri

foto cartell: Alfons Sánchez