Toni Xifré i el barri del Parc
24.05.2018 Aquesta vegada m’han encarregat organitzar l’homenatge a un veí, Toni Xifré el propietari de la Bodega Xifré del carrer Wellingtón, 13 de Barcelona. Hem col.laborat diferents institucions del barri del Parc i la Llacuna , districte de Sant Martí per fer possible que la memòria d’un veí no la perdem. En Toni un dels fundadors del club de futbol U.D. Parc, un influenciador per aconseguir el Centre Cívic Parc Sandaru una figura d’un barri que està a cavall entre els districtes de Sant Martí, l’Eixample i Ciutat Vella.
L’exposició ha consistit a recollir materials de la bodega Xifré, perdoneu no us he dit que el Toni va morir d’un atac cardíac el 4 de gener 2018, tenia 72 anys. La institució que m’ha contractat l’homenatge és l’U.D.Parc, el Toni va ser el seu president durant molts anys i en aquest homenatge té un pes important el món del futbol i l’esport en general. No ens hem oblidat d’aquelles fotografies dels pares del Toni, de l”ambient de la bodega, del grup d’amics lligats a la música i, també, a la política de ciutat i catalanista.
Una part del material era físic com copes, premis, plaques, un plat del seu estimat Palamós, on passava les seves vacances d’estiu. Una carta, trobada a última hora, signada per Pasqual Maragall on en condecorava com el LLop del barri. Al Toni també tenia el sobrenom d’El Lobo.
El 24 de maig el Sandaru era una festa, un homenatge d’una persona present al barri. L’Acte va està dividit en tres parts: La Pilar Martí va llegir el text que reprodueixo a continuació. Unes paraules d’un entrenador de l’U.D. Parc, les mateixes que va llegir el dia de l’enterrament d’El President. Unes paraules del conseller del districte de Sant Martí. A continuació l’acte va servir per presentar un llibre “Entre el celler i la taverna” sobre les bodegues de Barcelona, on la bodega del Toni era de les més nomenades. I sense vermut i xampanyet no podia acabar l’homenatge, la Rosa de la Dumbo va reproduir la festa i la xerinola de quin era el producte que trobaves a la Bodega.
Un honor, de veritat. Gràcies
Pilar Martí a HOMENATGE TONI XIFRÉ
El Toni era ben nostre; dels amics, de la família, del barri, del U.E. Parc, del Casal. Era una persona que a ningú li passava desapercebuda…, es feia notar, la seva manera de parlar, la seva forma d’expressar les seves emocions… amb una personalitat ben definida. Suposo que tenia molts punts a favor seu, els seus pares també tenien una forma molt especial, eren afectuosos i simpàtics amb la gent. Tenien també una gran plataforma per poder expressar ho: el seu establiment, pel qual han passat diverses generacions del barri i després amb l’evolució del negoci. Primer la bodega típica del barri, dels anys 5O, on el veïnat anava a proveir-se del vi, la gasosa i del sifó, i per celebrar el diumenge anaven a fer el vermutet amb olives o el quinto. Tampoc en aquells anys hi havia floritures. Paral·lelament també feien el servei al barri de repartir el vi i els sifons als domicilis.
El Toni coneixia pràcticament totes les cases del veïnat i el veïnat a ell. Més endavant els temps canvien amb l’obertura de superfícies comercials i no hi ha tanta demanda de les garrafetes del vi. La bodega amplia la seva oferta de tapes que arriben a ser molt famoses, com les seves anxoves, i traspassen les fronteres del barri. A la bodega Xifré hi va tot tipus de gent d’arreu de Barcelona, molta gent jove. Els “foros” de futbol de la bodega eren famosos. El Toni era un culer aferrissat però a la bodega hi cabia gent de tots els equips, eren benvinguts tant seguidors del Barça com de l’Espanyol, del Madrid, del Betis, etc. En tots
aquests ambients propicis, el Toni comença a fer efectiva una idea que tenia des de molt jovenet; motivada per la seva passió pel futbol, va crear amb molts esforços i peripècies la UE Parc. Que d’aquests esforços hem vist ja des de fa molt de temps el bon resultat…
Durant força temps en va ser president i en els darrers anys President Honorífic. Era tan “futbolero” que a més va crear i fundar la “Penya Basilea” que durant un temps va funcionar. Líder en moviments veïnals del Barri en els primers anys de la democràcia, defensant amb molta determinació tot allò que afavoria els interessos dels veïns; la seva implicació va ser clau per aconseguir aquest equipament tan nostre com és el Centre Cívic Parc Sandaru.
A ell li agradava estar a tot arreu, estar amb la gent, li agradava la gent, estimava a la gent. Durant molts anys va ser col·laborador de les festes del Carrer Sardenya , no fallava mai a les festes de Gràcia (ell va néixer allí), a les de la Barceloneta, sobretot no es perdia mai la festa dels cors de Pasqua, les Festes de Poblenou , on era també un assidu. Era un enamorat de la seva ciutat, Barcelona, estant sempre al dia de tot el que esdevenia.
Ara, això sí, el seu Palamós que no li toquessin, tenia un amor aferrissat per aquest poble tan bonic de la Costa Brava i allí també vivint-ho tot, les havaneres, les platges, la Fosca, el club de futbol Palamós. No cal finalment remarcar la seva estimació per la nostra terra, Catalunya , els fets referits ho demostren. El dia 11 de setembre sempre era una celebració per a ell i pels qui l’envoltaven; pels matins passejada pels llocs emblemàtics i al migdia dinar amb tots nosaltres amb la indispensable copa de cava.
Quan va arribar el temps de jubilació la gent del seu voltant pensàvem: com s’ho muntarà ara? Doncs bé, ja ho sabeu, ell va continuar vivint a la seva bodega. Era la seva vida. En els mesos d’estiu, a la tarda, quan el sol ja s’havia amagat, sortia al carrer amb la seva tauleta, la seva cerveseta i els seus amics. Estones parlant de futbol, estones jugant al dòmino, nits que s’organitzaven sopars veïnals com si res, la bodega no estava tancada, estava plena de vida.
En haver-hi bastant lloc, anava recopilant fotos curioses, escuts, miniatures,… Tenia projectes, pensava fins i tot d’organitzar un museu. A l’hivern, a dins, continua igual, partida de dòmino, discussions de futbol… Recordant molts clàssics del western, li agradava molt el cinema, escoltant música rock, sobretot. Dinars improvisats, i no tan improvisats, s’havien fet unes paelles espectaculars i també bullabesses. Teníem un gran cuiner molt bon amic d’en Toni que es passava tot el matí preparant el banquet, fins i tot s’hi va rodar una pel·lícula de xinesos. La bodega havia tancat per jubilació, però tenia més vida que mai; la vida qui li donava el Toni.
Era un gran amant dels animals, dels gossos, a la bodega crec que encara hi ha un quadre amb fotos dels gossos que havien passat per l’establiment, que anaven a buscar l’oliveta. I també dels ocellets, dels periquitos i canaris, tenia un gran disgust quan se li morien. Tenia una agenda bastant plena, coneixia molta gent, recordant infinitat d’anècdotes que no acabaríem mai d’explicar-les. L’alegria que tenia en celebrar totes les festes, sobretot les nadalenques, encara que hagués tancat la bodega, ell sempre tenia la il·lusió de muntar el seu arbret i també el seu Betlem. I encara mantenia la màgia dels Reis Mags, era una cita obligatòria que tenia, anar-los a rebre sempre al mateix lloc, a la Via Laietana. El dia abans de deixar-nos ens deia: Pili, crec que encara que estigui refredat aniré a rebre els Reis, ben abrigat… i tant que hi aniré! Estem segurs que el dia 6 de gener vas estar amb ells.
Toni, creiem que segur que ens estàs veient, t’envien doncs un gran aplaudiment perquè el sentis des de dalt, perquè has estat un excel·lent veí, una molt bona persona i un gran amic dels teus amics.
Pilar Martí i Malràs Barcelona 24 de maig 2018
Persones que han fet possible aquesta exposició: José Rodriguez, Fernando Pelayo de U.D.Parc; Rosa Mª Garcia, Associació de Comerciants El Parc; Joan Manel Garcia, Associació de Veïns i Veïnes del Parc; Manel Sanz, Quei15-espai creatiu; Pilar Martí; Equip
Centre Cívic Parc Sandaru.