La sequera
LA SEQUERA: l’escriptura àrida
Les imatges de la sequera escriuen amb una cal·ligrafia nebulosa, imprecisa. Una escriptura àrida que no revela mai el primer significat, ni indica per on començar la lectura. Cal aprendre a mirar abans de llegir. Aquestes imatges descriuen la soledat. Avancen el significat més de pressa que les paraules humanes. Ens obliguen a caminar entre les branques, a buscar dins les escletxes les formes ocultes, les ombres que encara conserven memòria de l’aigua.
No són paisatges trobats. Són paisatges reconstruïts. Han nascut artificialment dins el silenci d’un estudi fotogràfic-d’un laboratori d’idees- per recrear, paradoxalment, el món exterior. No representen un univers de ciència-ficció; representen el nostre present àrid.
Durant la construcció d’aquests bodegons: l’enquadrament, la llum, els colors i la línia de l’horitzó no només organitzen l’espai si no l’escriuen. Escriuen una gramàtica sense alfabet, una escriptura sense paraules, però plena de significats.
Quan les arrels mortes es desplacen damunt la taula de treball, l’estudi deixa de ser silenciós. El fregadís produeix la veu de l’arbre extingit. Una branca resseca parla amb un crec…; una altra respon amb un crec-crec. És el llenguatge de la fusta que recorda aquella saba que circulava des de les arrels fins a la tija. Cal anar amb compte. La punta d’una branca morta pot esquinçar la pell del fotògraf. No voldria perdre ni una sola gota de sang. La meva sang recorda la saba que un dia va alimentar aquests brots, aquests vasos invisibles que
transportaven vida fins que la sequera els va calcinar, lentament, fins a deshidratar-los.
La sequera és la imatge de la mort. Ara només podem donar vida a la mort. És una mort que no palpita, que no respira, que ha convertit la terra fèrtil en una pell eixuta, esquerdada, sense memòria: on és la pluja?. Davant l’escena, l’espectador desitja un nou cicle. Voldria que una llavor es despertés, que un brot trenqués el silenci. Però la memòria convertida en llàgrimes no poden substituir l’aigua.
La sequera ha assassinat l’hortènsia, el roser, la buguenvíl·lia; plantes acostumades al sol, però també a la generositat d’una terra humida. Ara ja no tenen territori, ni paisatge, ni arrels on arrelar. Han estat expulsades del seu lloc al món.
Com un anatomista vegetal, separo les arrels per descobrir els conductes per on circulava la saba. Les observo amb la precisió d’un cirurgià i amb la impotència de qui sap que cap intervenció no retornarà la vida. La fotografia no ressuscita els arbres. Aquestes fotografies són post mortem.
Però pot preservar la seva absència. Pot convertir la mort en memòria. Pot escriure, damunt el silenci de la terra, una nova estètica de la desaparició. Ara és el moment de donar una altra vida a la sequera. Una vida feta d’imatges. Una vida escrita amb l’alfabet de les branques seques. Aquesta vida que només la podem anomenar l’escriptura àrida.
Manel Sanz
Manelsanz
La sequera0