La sequera

LA SEQUERA: l’escriptura àrida

Les imatges de la sequera disposen d’una cal·ligrafia nebulosa. La mateixa escriptura àrida d’aquestes imatges no avancen a la velocitat de les paraules humanes que descriuen soledat. Cal viatjar entre les branques, buscar entre les escletxes formes, ombres que expliquin sobre elles. Les ombres xineses no ho són si no tens un referent de la realitat. Aquestes imatges reconstrueixen, sobre un ambient generat artificialment en un estudi, i  busquen recrear l’ambient exterior del món actual, no d’un món de ciència-ficció.

El silenci de l’estudi al moure les arrels que formen el bodegó produeixen el so de l’arbre mort, de la branca assecada per les calors extremes, d’un crec… a un crec-crec. Amb comte! de no patir un tall amb la punta d’un arbre mort, és el representant de la sequera. No vull perdre sang com la saba que fa viure a la vida. Aquells brots eren font d’aigua que la sequera les va calcinar, fins a deshidratar-la.

Ja no podem fer viure la mort. Ja no palpita, no respira i ara la terra és eixuta. Les llàgrimes no ajuden a aixecar la llavor. Si l’aigua es mou estimula els ulls de l’espectador pensant que ell veure un nou cicle de vida.

Aquestes fotografies són extretes de la natura morta, una manera de dir, en l’argot artístic, representar objectes sense vida. La sequera va assassinar, sense passar judici, l’hortènsia i el roser, plantes que viuen gràcies al color i l’olor, i ara podem afirmar que són fotografies post mortem. No tenen context, no tenen territori, no tenen paisatge, no disposem d’un terra no tenir un assentament, ja són mortes. Ara, com si d’un cirurgià amb tractes, i sense un manual del cos humà, intervinc i separo les arrels per on circulava la saba de la vida.

Ara és el moment de l’estètica de la mort, i això amb dur, ara, a donar una nova vida, a allò que l’ull no veu, però sí el meu, el del fotògraf. (més imatges)

Manelsanz

foto@manelsanz.cat (més imatges) 

La sequera0