Els Balust i el Pallars Jussà
He rebut el 29è Premi Pica d’Estats per aquest treball al millor reportatge d’internet de la Diputació de Lleida
Manel Sanz
El meu cognom és Balust per part de mare. La Lola, la meva mare, va néixer el 1916 a El Pont de Claverol al Pallars Jussà. El meu avi, el seu pare al Pallars l’en diuen padrí, era raier, i va neixer a Claverol el 9 d’octubre 1877. El Pont de Claverol és a un centenar de metres de la Pobla de Segur. Els dos pobles estan dividits pel riu Noguera Pallaresa, d’aigües ràpides que arriben al pantà de Sant Antoni. El riu perd el seu nom al congost de Mu i acaba desembocant al riu Segre.
La construcció de l’embassament de Sant Antoni va començar l’any 1912, expropiant les terres i els masos a moltes famílies. El 1917 els Boixareu que tenien la finca, un molí i terres es van haver de traslladar al Pont de Claverol. Vint anys després la Noguera Pallaresa torna a passar per damunt de les cases del Pont.
L’octubre de 1937, les importants pluges produïdes a Viella, van provocar el creixement de l’embassament de Sant Antoni, fins a cobrir una part del Pont de Claverol. Hores més tard es va generar un tsunami, va arrossegà totes les cases que eren en la conca del riu, i va deixar sense habitatges a nombroses famílies, entre elles els Boixareu i els Balust. La Trini ens explica en el vídeo com les van rescatar a ella, de pocs dies de vida, i a la seva mare.
Els Balust i el Pallars Jussà
No hi són tots; aquest reportatge parla d’alguns dels Balust. Tampoc hi són representades totes les terres del Pallars Jussà. Els Balust dels que parlarem més avall viuen a la Pobla de Segur, a Salàs del Pallars, a Toralla i a Bellaterra -Barcelona-. Tots han nascut al Pallars Jussà i tots porta’n el mateix cognom, uns del pare i d’altres de la mare.
El Martí Balust tenia 15 anys quan l’empresa E.N.H.E.R. va tancar la fàbrica de ciment a Xerallo. Això va provocar que la seva família canviés el seu paisatge prepirinenc pel mar a la ciutat de Tarragona. En Martí va patir els temors de l’adolescència. Es va ajuntar la desubicació personal i el canvi de territori.
L’Anna Balust sempre ha viscut entre la Pobla de Segur i Salàs de Pallars. Ella i el seu marit, Joan Fàbregas, excel·lent escultor, viuen a la Torre Barta i han convertit la Torre en una lliçó d’història de Salàs del Pallars. Ella se sent molt Balust, el seu pare, l’Elies era tot un personatge: campaner, jutge de pau, agutzil i escombriaire.
La Carmen i la Trini Boixareu Balust són germanes, la Trini és la gran. Les dues van fer el mateix camí, va ser en uns anys de diferència, van arribar a Barcelona. Les van acollir a la residència de monges de la Sagrada Família, al carrer d’Avinyó. Avui és un col·legi de la mateixa congregació. La Trini es va convertir en una executiva d’Aceros Boixareu. La Carmen en una infermera; per a ella anar a Barcelona, i després a diferents ciutats d’Europa, va aconseguir la seva independència.
Cada persona és un món, com diu el refrany. La Júlia Balust de gairebé 80 anys, viu a Toralla, i durant l’entrevista, la memòria del seu pare hi és present. Un Balust, en Saturnino, que va morir a la presó de Lleida durant la postguerra. La seva culpa, ser roig. La Júlia està a punt de recollir un document de la Generalitat de Catalunya que certifica la nul·litat de ple dret del judici del seu pare.
Els orígens dels Balust
Va ser una novetat per a mi, trobar un antic poble amb el nom de Mas del Balust. Al terme municipal de Salàs de Pallars, en la serra de Sant Marí, està situat el Mas, avui en ruïnes. L’antroponímia, la branca que estudia els noms propis, no ha estudiat aquest cognom. Però el lingüista Joan Coromines en els seus estudis sobre etimologia diu que “Balust procedeix d’una arrel bascoide bastant comuna en català, potser emparentada amb el basc.”
Algun dels Balust que he entrevistat no coneixien l’existència d’aquest Mas. En l’actualitat un dels Balust de Salàs és el propietari del Mas.
Aquest arbre genealògic correspon als nascuts al Mas del Balust. Està signat pel capellà Manuel Lluent i Balust a Torallola, 1 de setembre de 1921.
Pascual Madoz, en el seu Diccionari Geogràfic d’Espanya publicat en 1849 diu del Mas de Balust “que posseeix una pedra, que li donen els naturals, un valor extraordinari per la seva celebrada virtut, per curar els núvols dels ulls, la pedra dels quals, segons s’assegura, fa 500 anys que pertany a aquesta casa.” El cognom Balust ve de lluny, segons Joaquim Miret i Sans, des de l’any 1214.
La Sílvia Romero treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística del Pallars Jussà. Ens descobreix els moviments de població del Pallars, des de l’època medieval fins avui. Ara és difícil d’entendre com era el Pallars, cent anys enrere, però la demografia i la història ens ho expliquen.
L’emigració volguda, l’emigració per obligació
Les terres es queden i les persones marxen. Com diu el tango Caminito de Carlos Gardel:
Desde que se fue, triste vivo yo, caminito amigo, yo también me voy.
La pressió demogràfica i les crisis alimentàries que va patir el Pallars van fer que les persones es desplacin a la recerca de feina, per sobreviure a les crisis econòmiques. “Tenim molts familiars a Xile i a l’Argentina, a més de Barcelona i a Lleida.” assevera la Sílvia Romero.
El 1954 la Trini Boixareu Balust, amb 16 anys d’edat, decideix anar a estudiar comerç a Barcelona. Viu en una residència de monges al carrer d’Avinyó, on resideix amb 100 noies més de tot Espanya que, igual que ella, treballen a Telefònica i estudien a la universitat.
Per a la família del Martí Balust l’emigració a Tarragona no és desitjada. L’empresa elèctrica ENHER, on treballava el seu pare, decideix tancar la fàbrica de ciment de Xerallo, que proporcionava el mineral per a la construcció dels embassaments. Els familiars es desplacen on els ofereixen una nova feina, en aquest cas, a Tarragona.
El cas d’Anna Balust és molt diferent. La seva mobilitat laboral es desenvolupa a la comarca del Pallars. Les seves ocupacions han estat diverses, des de treballar en una cooperativa tèxtil o una carnisseria, fins a crear una empresa de neteja. En un moment de la seva vida, va tenir cura dels seus pares i va deixar d’estudiar. Des de l’any 2013 obre al públic la Torre Barta, un edifici singular catalogat com Bé Cultural d’Interès Nacional, que inclou una torre de defensa i part de la muralla que antigament protegia el nucli urbà.
Amb 17 anys la Carmen volia conèixer l’experiència de viure fora del cercle familiar. En el moment de la seva marxa, vivien quatre generacions a casa, la convivència era difícil. La Carmen va compartir amb la seva germana la residència de monges.
El cas de la Júlia és diferent. Va néixer el 1937, en plena guerra civil molt a prop del front de guerra. Durant la postguerra, al seu pare el van empresonar, moriria cinc anys més tard, diu la Júlia, de pena. A les hores la Júlia emmalalteix de pulmonia, la seva mare i els seus oncles, que no tenen fills, decideixen que per sanar el millor és traslladar-la a Cabdella, a quaranta quilòmetres més al nord, a 1400 metres d’altitud. Diuen que l’altura ho cura tot, també la gana.
Els treballs dels pares i dels padrins
Abans de la inundació de la vall per la construcció de l’embassament de Sant Antoni, el pare de Trini era moliner a casa Palau. La seva mare era modista “una de les millors dels Pirineus, ja ho pots dir. La mare va demanar diners per comprar una màquina de cosir a la serradora, on treballava.”
En els anys trenta, a moltes empreses, el salari el sol·licitaves, i calia justificar en què volies gastar-te’l.
La mare de la Júlia es va quedar vídua molt aviat. Ella desenvolupava el treball de la dona i de l’home. La Júlia va ser filla única. Les feines dels pares i de les mares dels nostres Balust, van ser d’allò més heterogenis.
l’Anna té 54 anys. A la seva mateixa edat, la seva mare, va començar a emmalaltir del cor. El pare, l’Elies, era tot un personatge. Treballava al camp, cuidava de les bèsties, i va arribar a ser jutge de pau.
El pare del Martí, durant l’època que van viure a la Pobla, va estar treballant en la construcció de les centrals elèctriques del Pallars i la seva mare, com moltes dones, cuidant-se de la família, i va realitzar tasques per altres cases del Pallars.
Mentre estan l’avi de la Carmen, Josep Balust, que era raier, feia llargues temporades fora de casa, sobretot a l’estiu, ja que la seva feina era baixar la fusta pel riu Noguera Pallaresa. L’àvia, Carmen Sorigué nascuda a Hortoneda no va anar mai a l’escola, no n’hi havia. Ella administrava la casa, la família i el dia a dia de les feines del camp i del bestiar.
Com s’aparellaven els Balust
Avui dediquem una part del nostre temps a les xarxes socials, és una manera més de poder conèixer altres persones. Ens donem d’alta en aplicacions mòbils com Tinder. Albert Molins ha publicat a La Vanguardia que “cada dia 26 milions de persones s’aparellen a través d’aquesta aplicació.”
Però a diferència d’avui, a principis del segle XX, la padrina de la Júlia va conèixer el seu marit a través d’una mitjancera. El mateix que va passar amb la seva mare.
La Trini, dona, decidida i dirigent, va entrar a treballar el 1954 a Aceros Boixareu i, l’any 1967 es va casar amb el Joan. Ella realitzava la selecció de personal de l’empresa i va fitxar el que després seria el seu marit.
El Martí va arribar a Tarragona el 1974 i va viure allí fins a l’any 2000. Allà va conèixer a la seva actual parella, vídua amb dos nens. La parella va decidir tenir un fill i es traslladen a Barcelona.
L’Anna, amb aquesta alegria i energia desbordant, i amb l’orgull pallarès, va aconseguir que el seu marit es traslladés a viure de la Pobla a Salàs.
Les feines dels protagonistes
La Carmen va estudiar infermeria a l’Hospital Clínic de Barcelona. Els seus coneixements, adquirits en diferents països europeus, la converteix en una defensora d’un altre tipus l’ajuda que necessiten les persones malaltes.
La seva germana la Trini, la germana gran, va desenvolupar la seva activitat professional durant 48 anys a la mateixa empresa. L’empresa tenia la seva central a Barcelona. Va començar netejant la pols i omplint d’aigua els sellons, que diuen en pallarès, els càntirs. Més endavant va aconseguir ser la secretària del senyor Boixareu, propietari de l’empresa d’acer. Fins a arribar a ser-ne la responsable de compres. Es va jubilar quant tenia 65 anys. L’empresa els últims anys havia canviat molt.
Dificultats en la feina
La Trini va ser i és una dona del seu temps. Després de casar-se amb en Joan Degollada el 1967 es van traslladar a Sevilla, per organitzar un magatzem i per gestionar les diferents delegacions de l’empresa d’Andalusia, d’Extremadura i de Canàries. L’empresa Boixareu va introduir l’acer a Espanya durant els anys cinquanta. La Trini malgrat ser una executiva a principis dels setanta, encara alguns clients li preguntaven “però, vostè ven estampetes?” La seva condició de dona generava desconfiança.
El món de la Júlia va ser i és a Toralla. Mentre el marit va treballava d’agent rural, ella feia de tot “m’encarregava de la granja, sembrar, de tot … Avui em trobo sola i encara sort que tenim la televisió.” A Toralla hi ha censats 27 habitants.
La Carmen va rebre diferents ofertes de treball per exercir com a responsable d’infermeria “però si no és com jo ho entenc, no les vull.”
Va seguir treballant en un centre públic, al barri de la Bonanova de Barcelona.
El català del Pallars, el més conservador de la llengua catalana
La Sílvia Romero va escriure la seva tesi doctoral en el 2001 sobre la supervivència o no del pallarès en l’àmbit formal de l’Administració Local. Les conclusions són que el pallarès està en regressió i en alguns casos en fase de desaparició. Això és degut al fet que a les escoles s’utilitza el català central. També al nivell de formalitat que s’utilitza a les administracions. Per contra, el pallarès en l’àmbit familiar està ben viu.
Les principals diferències, entre el català estàndard i els dialectes locals, són fonètiques i lèxiques.
Per conservar i donar a conèixer el pallarès existeixen diferents associacions sense ànim de lucre com Parlapallares.cat i cambuleta.cat que són projectes culturals que volen fomentar l’ús de la parla pallaresa. Els Balust ens parlen amb la seva fonètica pallaresa.
La transformació del Pallars Jussà
L’aposta actual pel canvi productiu del Pallars Jussà està marcat per la transformació del sector agroalimentari. La ramaderia, la vinya i els productes agraris són la base per potenciar les petites indústries amb productes de gran qualitat. A més a més hi ha un turisme especialitzat en rutes per les centrals hidroelèctriques, per les vinyes i de turisme geològic. Aquí es troba la Conca de Tremp-Graus de gran importància geològica en l’àmbit mundial. El paisatge també és un reclam per a nombroses famílies.
Els records de la fira de pota rodona a Salàs
L’Anna Balust va néixer el 1963 hi ens explica la relació dels firandants i els veïns de Salàs, durant la fira del bestiar de peu rodó, és a dir, de les mules. Era una fira de les més importants de la Península. Ella ho recorda per boca de la seva germana i de les històries que explicaven a casa: “totes les cases formaven part de la fira, aquí se cedien les habitacions als firandants i els propietaris baixaven al paller a dormir amb tota la família.”
En Josep Maria Espinàs en el seu llibre L’última Fira de Salàs 1959 reeditat el 2009, ens explica la relació que té la llibertat i la Fira de Salàs: “Llibertat vol dir compradors. L’abundància de compradors dona als venedors llibertat de venda. Si és un any amb pocs clients cal vendre de seguida, per no quedar-se amb els animals lligats a l’argolla. Si hi ha llibertat. El venedor es troba en una posició més còmoda, que li permet de no precipitar-se a l’hora de fer el tracte.”
La segona quinzena del mes de novembre, de cada any, s’intenta recordar a través de diferents actes, que aquesta fira va ser una de les més importants de la Península Ibèrica.
Agraïments: Anna Balust, Carmen Boixareu, Júlia Balust, Martí Balust, Noemí Caballer, Sílvia Romero, Ariadna Armero, Trini Boixareu, Guillermina Subirà, Rosa G.Baselga, L’Ajuntament de la Pobla de Segur, L’Ajuntament de la Conca de Dalt, L’Espai Raier la Pobla de Segur, L’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, Museu Epicentre de Tremp, Consorci per a la Normalització Lingüística del Pallars Jussà i Maite Prats.
Imatges del Mas de Balust i de la Fira de Salàs de Pallars. ACPJ/Fons Jordi Mir i Parache. imatges nº 842, 843, 845 i 846.