Arxiu d'etiquetes: Pallars Jussà

Elles són dones pallareses

riu Noguera Pallaresa foto: www.manelsanz.cat

Elles són dones pallareses. Dones vingudes d’altres contrades: la més llunyana, del Perú, i la més propera de Tàrrega. Elles són les noves pallareses.

Manel Sanz, setembre 2021. “Forasteres, dones nouvingudes, immigrants, de fora, venedisses, de pravall, sin papeles”. Aquesta llista està extreta de la pàgina de Facebook “Parla pallarès”. Vaig fer-hi un post i un nombre important de membres van intervenir-hi explicant com les persones nascudes al Pallars anomenen les persones vingudes d’altres terres. Les dones que formen part del reportatge; (quinze) han nascut al Níger, Sabadell, el Marroc, dues a Barcelona, a Holanda, el Perú, Mataró, Alemanya, la República Dominicana, Palestina, Polònia, Lleida, Tàrrega i Sant Joan de Vilatorrada. [les entrevistes les veureu dins de la linea del temps, a continuació. ELLES SÓN DONES PALLARESES. QUI ÉS QUI: > >] [pots visualitzar-ho en navegadors moderns: Opera, Chrome, Microsoft Edge. Si no pots visualitzar… https://www.quei15bcn.com/dones-del-pallars ] [per la qualitat els vídeos millor visualitzar: tauleta, ordinador]

 

riu Flamisell                                       foto:www.manelsanz.cat

María Sánchez, John Berger

Jo he nascut a Barcelona i, com elles, el Pallars Jussà no és la meva terra de naixement. No és la meva terra d’acollida, ni de treball diari. D’elles quinze sí. Compleixen els requisits que vaig marcar-me: dones nascudes fora del Pallars Jussà, d’entre 18 i 40 anys, que visquin en diferents llocs del territori pallarès. Alguna d’elles sobrepassa els 40 anys. Ara bé, complir fil per randa, meticulosament, tots els detalls del projecte original és quasi impossible.

La meva relació amb el Pallars és familiar: la mare és nascuda al Pont de Claverol. Després de molts anys, l’any 2017 vaig decidir fer el meu primer reportatge sobre aquestes terres, Els Balust i el Pallars Jussà. No pretenia fer una història familiar -Balust és el meu segon cognom- i crec que ho vaig aconseguir. Vaig teixir-hi bones amistats i em va servir per conèixer familiars desconegudes.

Com es diu al món de les arts escèniques, aquest reportatge és coral, no hi ha una veu cantant: són quinze dones que han aparegut al meu món gràcies a les xarxes de dones que he entreteixit en el moment de la producció. La Trini, la Gemma, l’Anna, la Roser, la Palmira…cada una d’elles ha fet possible creuar afectes telefònics amb el responsable de producció.

Unes paraules llegides al llibre de María Sánchez Tierra de mujeres  (ella les extreu d’Un hombre afortunado de John Berger) s’han convertit en el moll de l’os d’aquest reportatge: “[…] Para quienes están detrás del telón, junto a los pobladores, los referentes del paisaje ya no son sólo geográficos, sino también biográficos y personales.” Aquestes dones, totes, ens han donat un repertori de la seva vida, detalls precisos per entendre com viu una dona -aquella, ella i elles- que s’ha instal·lat en aquest Pallars i que vol ser reconeguda d’igual a igual. No volen ser nouvingudes: algunes tenen fills pallaresos i d’altres els volen tenir aquí; d’altres treballen aquí perquè sí. D’això se’n diu arrelament. Elles són dones pallareses.

Aquestes dones, totes, ens han donat un repertori de la seva vida.

 

riu Noguera Pallaresa
riu Noguera Pallaresa                                       foto:www.manelsanz.cat

Les noves pallareses

Elles són creadores del present. Lliures per desplaçar-se d’aquí cap allà, de crear noves famílies -la Cúria romana s’espantarà en sentir l’afirmació que “les seves famílies estan compostes amb altres éssers vius, com gats i gossos.” D’anar on la feina les reclama, amb la força i la confiança d’estar segures que la seva decisió alegrarà tots els membres de la família. I, per descomptat, canvis professionals per estar més a prop dels seus i trobar noves eines per guanyar-se la vida, i retrobar paisatges i sons pallaresos.

En l’arribar, després de creuar l’Atlàntic, senten altres llengües llatines, com el català del Pallars. Deu ser el jet lag? “No entiendo nada” Una llengua en què els nens fan cabussetes – tombarelles), en què es diu eixir per sortir d’una habitació i en què la paraula més dolça de qualsevol idioma,  el petó, és un potxó. El català, aquí, és l’eina bàsica per entendre l’entorn i les persones, i l’escola de formació d’adults de Tremp ho facilita. Moltes de les dones entrevistades n’han estat alumnes.

El Pallars Jussà i el corrent de l’aigua

Les aigües ràpides del Noguera i el Flamisell neixen a les muntanyes de tocar de casa, de les fonts, de petits brolladors als boscos. El so del riu i de les fonts és present al paisatge pallarès. El poeta Perejaume, de Sant Pol de Mar, escriu al seu llibre Fonts líquides, al capítol La flor de l’aigua, “Segurament que no hi ha so, al món, com l’aigua d’una font.

L’aigua es barreja entre les pedres. Els arbres caiguts construeixen revolts on l’aigua s’atura i on la truita comuna i la reboseta, peixos autòctons, descansen de les aigües ràpides del riu.

El català, aquí, és l’eina bàsica per entendre l’entorn i les persones.

 

L’embassament de Sant Antoni

És un embassament que pertany al riu Noguera Pallaresa. El forma una presa situada a l’estret de Susterris, al municipi de Talarn, i s’estén pels termes de la Pobla de Segur, Salàs de Pallars, Conca de Dalt, Talarn i Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà.

L’embassament comença a la vall antigament coneguda com a Susterris, des d’on s’estén cap al nord; la cua arriba a la Pobla de Segur i al Pont de Claverol. Va negar l’església de Sant Antoni de Susterris i bona part de les terres de la Comanda de Susterris.

La seva construcció es va iniciar l’any 1913 per part de l’empresa Riegos y Fuerza del Ebro, filial de la canadenca Barcelona Traction i coneguda per aquest motiu com La Canadenca. La construcció de la presa i de les dependències de la central portà una certa riquesa i renovació als pobles de l’entorn, com ara Vilamitjana, on anà a residir durant el temps que durà la construcció de la presa, una bona part dels obrers de la constructora. (font Wikipedia)

 

Una comarca sense extremitats

Quan estem davant d’un mapa polític o administratiu, com ho és el del Pallars Jussà, molts de nosaltres busquem similituds amb formes conegudes: aquí hi veurem un cap i un cos, ara bé, on són les extremitats? Diria que aquesta comarca, fent una metàfora, ha perdut les extremitats amb les nombroses emigracions a altres terres.

El poblament al Pallars ve de lluny “Les empremtes humanes més antigues corresponen a un assentament del paleolític inferior als Nerets” de fa uns 200.000 anys. Ho afirmen Jordi Rosell i Xose Rodríguez en un estudi publicat al número 5 de Collegats.  La població el 1857 superava les 26.000 persones. El moment amb més població, durant el segle XX, és 1920, coincidint amb la construcció de l’embassament de Sant Antoni a la conca de Tremp: 20.485 persones  Cent anys més tard, i amb dades de l’Idescat, la població avui és de 13.227 persones. La falta de projectes empresarials, la manca de polítiques públiques, l’envelliment de la població i l’última crisi del 2008 han reduït la població en un 64%. En aquest territori de 1.343 quilòmetres quadrats la densitat de població és la tercera més baixa de Catalunya.

Població i dones residents

Si ens endinsem en el territori i passegem per les dues poblacions més grans (Tremp, la capital de la comarca, i la Pobla de Segur), hi trobarem una ciutadania embellida. En el cas de les dones, el 39% té més de 65 anys, mentre que a la resta de Catalunya aquets percentatge és del 27%.

L’informe de la Generalitat, Projeccions de població 2013-2051, assenyala que “La població major de 64 anys és d’1,3 milions el 2013 i representa el 17,4% de la població total a Catalunya. En l’horitzó 2031 la població major de 64 anys seria d’1,8 milions i representaria el 23,9% de la població total. A llarg termini, en l’horitzó 2051 la població major de 64 anys seria de 2,4 milions de persones i representaria el 30,8% de la població.” L’envelliment mesurat en termes relatius dependrà de les millores en la longevitat en combinació amb altres components demogràfics, especialment la migració.

Les dones d’aquest reportatge són migrants, procedents de la resta d’Espanya, de la Unió Europea i de països tan llunyans com el Perú o la República Dominicana.

Aquestes dones són el present, i a la vegada el futur, d’aquesta comarca. Són la saba necessària per teixir un territori on tots els estudis apunten a una reducció de la població a favor dels grans nuclis de població. Segons els mateixos estudis de projecció de població, al Pallars Jussà decreixerà un 3% en el període 2013-2026.

L’economia tampoc no ajuda les dones pallareses que cobren una pensió contributiva de la seguretat social de 874 euros de mitjana, mentre que a Catalunya és de 1041 euros. La meitat de la població, 6.453, són dones i 903 són nascudes a l’estranger.

Les dades oficials que registren l’atur de les dones indiquen que és del 52% , i que les dones afiliades a la seguretat social són el 45% del total de les persones registrades. L’atur i l’afiliació a la seguretat social, assenyalen de nou la precarietat de l’economia de les dones. [les entrevistes les veureu dins de la línea del temps, a continuació ELLES SÓN DONES PALLARESES. ENS PARLEN DELS SEGÜENTS TEMES : > > >]

La densitat de població al Pallars Jussà és la tercera més baixa de Catalunya.

Des de el Xiringuito d’Aramunt                                    foto: www.manelsanz.cat

 

serra de Carreu-Sant Corneli                           foto:www.manelsanz.cat

El futur del Pallars: les dones

Cada una de les quinze dones aporta les seves experiències, crec que sinceres, en aquest reportatge. Hem intentat donar a cada una d’elles el temps necessari per conèixer-ne l’opinió sobre el món laboral, econòmic, o sobre les relacions personals que les afecten, sense oblidar el seu futur al Pallars Jussà.

La Jenny, la Sandra, la Kaoutar i la Summar segueixen omplint sol·licituds per aconseguir legalitzar la seva estrangeria. Quin maldecap per a elles i les seves famílies estar pendents d’aquesta llei injusta, que no només les afecta a elles, sinó també al territori i a les empreses que volen contractar-les. Ser nouvingut a una terra desconeguda és sempre tenir un plus. Un sentiment íntim que només el coneixen elles. No hem sentit, durant les entrevistes, la paraula racisme, la Rianne, nascuda a Holanda “ho tens més fàcil sent rossa, ella ho és, que portant un mocador al cap” fen referència al khimar, que cobreix el cabell, el coll i l’esquena.

Dones arribades al Pallars com a heroïnes que estan en trànsit per trobar noves eines per viure a la terra dels seus avantpassats. No és un retorn buscat, però ara sí escollit. La Mila ens confessa “el Jussà és una terra on pots ancorar la vida.”

Els avantatges del teletreball et permeten tenir l’oci a tocar. Aquí el treball et lliga a l’ordinador, i et fa estar pendent dels pocs repetidors que donen escassa cobertura a la telefonia mòbil i a internet. Les hores volen per a la Shanti,  a l’espera de pujar per muntanyes per on viatges en el temps per descobrir els orígens de l’evolució de la Terra i de la vida. Els valors geològics d’aquestes muntanyes han fet que el 2018 fossin reconegudes com a Geoparc Mundial de la UNESCO.

Les muntanyes, els rius Noguera Pallaresa i Flamisell, lo llac, com molta gent anomena el pantà de Sant Antoni, son la natura que uneix cada una d’aquestes persones per fer excursions amb bicicleta, escalar per les roques del congost de Collegats, fer acampades amb els fills i la parella, i caminar per estar soles, a dins dels boscos de la vall Fosca. L’Aleksandra va trobar la sanació aquí, al Pallars.

Ella viu i treballa on troba feina, tot el contrari del teletreball: ella desplaça el seu cos. Ve de molt lluny, del Níger. La Hadiza és forta físicament i no dubta en les paraules que empra a l’hora de parlar del seu país, o de les seves relacions personals “tinc un amor al Pallars; m’agradaria estar més amb en Dylan.”

 

Sant Engràcia                                foto: www.manelsanz.cat

Un espai per expressar-se

D’Elisabets en tenim dues. Per un costat la nascuda a Sabadell, que ha fet un viatge des del sector econòmic secundari, l’arquitectura, fins al sector primari, la ramaderia. Viu i treballa entre les dues comarques pallareses. Molt lligada al món reivindicatiu català, forma part del Consell d’Òmnium Cultural del Pallars. Viu la terra, l’estima.

I, per l’altre, Elisabet és de la terra ferma, de més avall del Pallars, arribada de la mà d’una amiga. Confia en els joves per canviar-ho tot, i creu que el futur és viure als pobles: “les ciutats són molt cares. Aquí ho tenim tot.”

La Sauqui, com diu el seu Instagram, no deixa cap dubte: solidària, feminista, d’esquerres, sobiranista…Mare, lligada a la terra i, sobretot al mòbil… Fins a l’últim moment contestant missatges de Whats-App. La seva samarreta confessa la seva postura negativa a la candidatura dels JJOO d’hivern 2030. La Núria no deixa d’expressar cap idea.. “ per cert, no voleu parlar de la municipalització de les hidroelèctriques…?”

John Cage, compositor del silenci amb la peça  4’33”, si hagués conegut la Núria Agulló, no l’hauria creada. La Núria xerra diria que està molt bé dels pulmons, no hi ha silenci entre paraula i paraula. Les seves respostes tenen totes molt de sentit. Va dubtar a l’hora de participar en el reportatge. Ella sempre ha volgut estar sempre en segona línia. Els quaranta l’han ajudada a fer el pas d’expressar i posicionar les seves idees.

 

Des de Claverol, l’Eva ens rep a casa seva d’estructura vertical, escales… i per fi, una terrassa oberta a tot el Pallars: la serra de Carreu, el pantà, la Pobla, Salàs, la serra del Montsec, l’infinit. S’asseu a la cadira i com si hi estigués enganxada, no es mou, l’única part que es mou és el cap. Les paules brollen, és molt simpàtica. Barcelonina de Nou Barris de parla castellana fins que va conèixer el seu marit. Molt arrelada al territori, fa disset anys que viuen aquí.

Gravem a casa de la Cèlia, a la Pobla. Aquí hi està posant en marxa el seu nou projecte, pensat per reeducar el cos, sobretot el de les dones: noves cultures, noves eines. És fisioterapeuta. En parlar dels seus fills i dels esports de risc, s’emociona. Treballa les seves pròpies pors: la muntanya està plena de perills i se n’ha de ser conscient.

Aquestes dones són el present, i a la vegada el futur, d’aquesta comarca.

 

Vareta de saurí (naixement del riu Noguera Pallaresa)    foto: www.manelsanz.cat

Bibliografia utilitzada: Tierra de Mujeres, María Sánchez. El Riu de les dones , Manuel Arras. El meu Pallars, Joan Lluís. Historia del Pallars Jussà, Josep Bertran.  Fonts consultades: IDESCAT

Gràcies a totes a les dones participans: Aleksandra Skrzypek, Cèlia Guasch, Elisabet Creus, Elisabet Romero, Eva Llamas, Hadiza Kimba, Jenny Rosado, Kaoutar elKibibi, Mila Haru, Núria Agulló, Núria Sauquillo,  Rianne Henstra, Sandra Ubaldo, Shanti Van der Schoot, Summar Rasras.

Gràcies a les persones que han fet possible connectar amb les dones participats: Trini Boixareu Balust, Elisenda Algueró, Palmira Gabernet, Guillermina Subirá, Fari Fàbregas, Anna Balust, Sílvia Romero,  Anna Servet, Xavier Rivero, Mireia Font de Casa Leonardo,

Institucions públiques Centre de formació d’adult de Tremp, Anna Corts. Epicentre Pallars Jussà, Flors Albert. Centre de documentació Joaquima Alemany (I.C.Dones). Oficina jove Pallars Jussà, Roser Ràfols.

Equip que ha fet possible aquest reportatge:   Idea i realització, Manel Sanz. Disseny gràfic i web Quei15bcn.com, Rosa G. Baselga. Comunicació, Juan Carlos Valén. So directe, Maite Prats. Web manelsanz.cat, Marcel Sanz. Fotos de Círculos de Mujeres, Artur Ribera.

Les quinze dones pallareses

 

Elisabet Romero
Elisabet Creus
Cèlia Guasch

 

Aleksandra Skrzypek
Summar Rasras
Shanti Van der Schoot

 

Sandra Ubaldo
Rianne Henstra
Núria Sauquillo

 

Núria Agulló
Mila Haru
Kaoutar elKibibi

 

Jenny Rosado
Hadiza Kimba
Eva Llamas

Els Balust i el Pallars Jussà

He rebut el 29è Premi Pica d’Estats per aquest  treball al millor reportatge d’internet de la Diputació de Lleida

Manel Sanz

El meu cognom és Balust per part de mare. La Lola, la meva mare, va néixer el 1916 a El Pont de Claverol al Pallars Jussà. El meu avi, el seu pare al Pallars l’en diuen padrí, era raier, i va neixer a Claverol el 9 d’octubre 1877. El Pont de Claverol és a un centenar de metres de la Pobla de Segur. Els dos pobles estan dividits pel riu Noguera Pallaresa, d’aigües ràpides que  arriben al pantà de Sant Antoni. El riu perd el seu nom al congost de Mu i acaba desembocant al riu Segre.

foto: manelsanz
Espai Raier La Pobla de Segur  foto: manelsanz

La construcció de l’embassament de Sant Antoni va començar l’any 1912, expropiant les terres i els masos a moltes famílies. El 1917 els Boixareu que tenien la finca, un molí i terres es van haver de traslladar al Pont de Claverol. Vint anys després la Noguera Pallaresa torna a passar per damunt de les cases del Pont.
L’octubre de 1937, les importants pluges produïdes a Viella, van provocar el creixement de l’embassament de Sant Antoni, fins a cobrir una part del Pont de Claverol. Hores més tard es va generar un tsunami, va arrossegà totes les cases que eren en la conca del riu, i va deixar sense habitatges a nombroses famílies, entre elles els Boixareu i els Balust. La Trini ens explica en el vídeo com les van rescatar a ella, de pocs dies de vida, i a la seva mare.


Els Balust i el Pallars Jussà
No hi són tots; aquest reportatge parla d’alguns dels Balust. Tampoc hi són representades totes les terres del Pallars Jussà. Els Balust dels que parlarem més avall viuen a la Pobla de Segur, a Salàs del Pallars, a Toralla i a Bellaterra -Barcelona-. Tots han nascut al Pallars Jussà i tots porta’n el mateix cognom, uns del pare i d’altres de la mare.
El Martí Balust tenia 15 anys quan l’empresa E.N.H.E.R. va tancar la fàbrica de ciment a Xerallo. Això va provocar que la seva família canviés el seu paisatge prepirinenc pel mar a la ciutat de Tarragona. En Martí va patir els temors de l’adolescència. Es va ajuntar la desubicació personal i el canvi de territori.
L’Anna Balust sempre ha viscut entre la Pobla de Segur i Salàs de Pallars. Ella i el seu marit, Joan Fàbregas, excel·lent escultor, viuen a la Torre Barta i  han convertit la Torre en una lliçó d’història de Salàs del Pallars. Ella se sent molt Balust, el seu pare, l’Elies era tot un personatge: campaner, jutge de pau, agutzil i escombriaire.
La Carmen i la Trini Boixareu Balust són germanes, la Trini és la gran. Les dues van fer el mateix camí, va ser en uns anys de diferència, van arribar a Barcelona. Les van acollir a la residència de monges de la Sagrada Família, al carrer d’Avinyó. Avui és un col·legi de la mateixa congregació. La Trini es va convertir en una executiva d’Aceros Boixareu. La Carmen en una infermera; per a ella anar a Barcelona, i després a diferents ciutats d’Europa, va aconseguir la seva independència.
Cada persona és un món, com diu el refrany. La Júlia Balust de gairebé 80 anys, viu a Toralla, i durant l’entrevista, la memòria del seu pare hi és present. Un Balust, en Saturnino, que va morir a la presó de Lleida durant la postguerra. La seva culpa, ser roig. La Júlia està a punt de recollir un document de la Generalitat de Catalunya que certifica la nul·litat de ple dret del judici del seu pare.


Els orígens dels Balust
Va ser una novetat per a mi, trobar un antic poble amb el nom de Mas del Balust. Al terme municipal de Salàs de Pallars, en la serra de Sant Marí, està situat el Mas, avui en ruïnes. L’antroponímia, la branca que estudia els noms propis, no ha estudiat aquest cognom. Però el lingüista Joan Coromines en els seus estudis sobre etimologia diu que “Balust procedeix d’una arrel bascoide bastant comuna en català, potser emparentada amb el basc.”
Algun dels Balust que he entrevistat no coneixien l’existència d’aquest Mas. En l’actualitat un dels Balust de Salàs és el propietari del Mas.
Aquest arbre genealògic correspon als nascuts al Mas del Balust. Està  signat pel capellà Manuel Lluent i Balust a Torallola, 1 de setembre de 1921.

 

Arbre genealògic Casa manso de Balust- ACPJ _Glòria Gelabert . Arxiu Pallars
Arbre genealògic de Casa Manso de Balust- ACPJ _Glòria Gelabert. Arxiu Pallars

Pascual Madoz, en el seu Diccionari Geogràfic d’Espanya publicat en 1849 diu del Mas de Balust “que posseeix una pedra, que li donen els naturals, un valor extraordinari per la seva celebrada virtut, per curar els núvols dels ulls, la pedra dels quals, segons s’assegura, fa 500 anys que pertany a aquesta casa.” El cognom Balust ve de lluny, segons Joaquim Miret i Sans, des de l’any 1214.
La Sílvia Romero treballa al Consorci per a la Normalització Lingüística del Pallars Jussà. Ens descobreix els moviments de població del Pallars, des de l’època medieval fins avui. Ara és difícil d’entendre com era el Pallars, cent anys enrere, però la demografia i la història ens ho expliquen.

Cervesa artesanal Mas Balust: La imatge de la marca és l’àguila bicèfala, emblema dels Comtes del Pallars. foto:manelsanz

L’emigració volguda, l’emigració per obligació
Les terres es queden i les persones marxen. Com diu el tango Caminito de Carlos Gardel:

Desde que se fue,  triste vivo yo, caminito amigo, yo también me voy.

La pressió demogràfica i les crisis alimentàries que va patir el Pallars van fer que les persones es desplacin a la recerca de feina, per sobreviure a les crisis econòmiques. “Tenim molts familiars a Xile i a l’Argentina, a més de Barcelona i a Lleida.” assevera la Sílvia Romero.
El 1954 la Trini Boixareu Balust, amb 16 anys d’edat, decideix anar a estudiar comerç a Barcelona. Viu en una residència de monges al carrer d’Avinyó, on resideix amb 100 noies més de tot Espanya que, igual que ella, treballen a Telefònica i estudien a la universitat.
Per a la família del Martí Balust l’emigració a Tarragona no és desitjada. L’empresa elèctrica ENHER, on treballava el seu pare, decideix tancar la fàbrica de ciment de Xerallo, que proporcionava el mineral per a la construcció dels embassaments. Els familiars es desplacen on els ofereixen una nova feina, en aquest cas, a Tarragona.
El cas d’Anna Balust és molt diferent. La seva mobilitat laboral es desenvolupa a la comarca del Pallars. Les seves ocupacions han estat diverses, des de treballar en una cooperativa tèxtil o una carnisseria, fins a crear una empresa de neteja. En un moment de la seva vida, va tenir cura dels seus pares i va deixar d’estudiar. Des de l’any 2013 obre al públic la Torre Barta, un edifici singular catalogat com Bé Cultural d’Interès Nacional, que inclou una torre de defensa i part de la muralla que antigament protegia el nucli urbà.
Amb 17 anys la Carmen  volia conèixer l’experiència de viure fora del cercle familiar. En el moment de la seva marxa, vivien quatre generacions a casa, la convivència era difícil.  La Carmen va compartir amb la seva germana la residència de monges.
El cas de la Júlia és diferent. Va néixer el 1937, en plena guerra civil molt a prop del front de guerra. Durant la postguerra, al seu pare el van empresonar, moriria cinc anys més tard, diu la Júlia, de pena. A les hores la Júlia emmalalteix de pulmonia, la seva mare i els seus oncles, que no tenen fills, decideixen que per sanar el millor és traslladar-la a Cabdella, a quaranta quilòmetres més al nord, a 1400 metres d’altitud. Diuen que l’altura ho cura tot, també la gana.

Els treballs dels pares i dels padrins
Abans de la inundació de la vall per la construcció de l’embassament de Sant Antoni, el pare de Trini era moliner a casa Palau. La seva mare era modista “una de les millors dels Pirineus, ja ho pots dir. La mare va demanar diners per comprar una màquina de cosir a la serradora, on treballava.”

En els anys trenta, a moltes empreses, el salari el sol·licitaves, i calia justificar en què volies gastar-te’l.
La mare de la Júlia es va quedar vídua molt aviat. Ella desenvolupava el treball de la dona i de l’home. La Júlia va ser filla única. Les feines dels pares i de les mares dels nostres Balust, van ser d’allò més heterogenis.
l’Anna té 54 anys. A la seva mateixa edat, la seva mare, va començar a emmalaltir del cor. El pare, l’Elies, era tot un personatge. Treballava al camp, cuidava de les bèsties, i va arribar a ser jutge de pau.
El pare del Martí, durant l’època que van viure a la Pobla, va estar treballant en la construcció de les centrals elèctriques del Pallars i la seva mare, com moltes dones, cuidant-se de la família, i va realitzar tasques per altres cases del Pallars.
Mentre estan l’avi de la Carmen, Josep Balust, que era raier, feia llargues temporades fora de casa, sobretot a l’estiu, ja que la seva feina era baixar la fusta pel riu Noguera Pallaresa. L’àvia, Carmen Sorigué nascuda a Hortoneda no va anar mai a l’escola, no n’hi havia. Ella administrava la casa, la família i el dia a dia de les feines del camp i del bestiar.

Com s’aparellaven els Balust
Avui dediquem una part del nostre temps a les xarxes socials, és una manera més de poder conèixer altres persones. Ens donem d’alta en aplicacions mòbils com Tinder. Albert Molins ha publicat a La Vanguardia que “cada dia 26 milions de persones s’aparellen a través d’aquesta aplicació.”
Però a diferència d’avui,  a principis del segle XX, la padrina de la Júlia va conèixer el seu marit a través d’una mitjancera. El mateix que va passar amb la seva mare.
La Trini, dona, decidida i dirigent, va entrar a treballar el 1954 a Aceros Boixareu i, l’any 1967 es va casar amb el Joan. Ella realitzava la selecció de personal de l’empresa i va fitxar el que després seria el seu marit.
El Martí va arribar a Tarragona el 1974 i va viure allí fins a l’any 2000. Allà va conèixer a la seva actual parella, vídua amb dos nens. La parella va decidir tenir un fill i es traslladen a Barcelona.
L’Anna, amb aquesta alegria i energia desbordant, i amb l’orgull pallarès, va aconseguir que el seu marit es traslladés a viure de la Pobla a Salàs.


Les feines dels protagonistes
La Carmen va estudiar infermeria a l’Hospital Clínic de Barcelona. Els seus coneixements, adquirits en diferents països europeus, la converteix en una defensora d’un altre tipus l’ajuda que necessiten les persones malaltes.
La seva germana la Trini, la germana gran, va desenvolupar la seva activitat professional durant 48 anys a la mateixa empresa. L’empresa tenia la seva central a Barcelona. Va començar netejant la pols i omplint d’aigua els sellons, que diuen en pallarès, els càntirs. Més endavant va aconseguir ser la secretària del senyor Boixareu, propietari de l’empresa d’acer. Fins a arribar a ser-ne la responsable de compres. Es va jubilar quant tenia 65 anys. L’empresa els últims anys havia canviat molt.


Dificultats en la feina
La Trini va ser i és una dona del seu temps. Després de casar-se amb en Joan Degollada el 1967 es van traslladar a Sevilla, per  organitzar un magatzem i per gestionar les diferents delegacions de l’empresa d’Andalusia, d’Extremadura i de Canàries. L’empresa Boixareu va introduir l’acer a Espanya durant els anys cinquanta. La Trini malgrat ser una executiva a principis dels setanta, encara alguns clients li preguntaven “però, vostè ven estampetes?” La seva condició de dona generava desconfiança.
El món de la Júlia va ser i és a Toralla. Mentre el marit va treballava d’agent rural, ella feia de tot “m’encarregava de la granja, sembrar, de tot … Avui em trobo sola i encara sort que tenim la televisió.” A Toralla hi ha censats 27 habitants.
La Carmen va rebre diferents ofertes de treball per exercir com a responsable d’infermeria “però si no és com jo ho entenc, no les vull.”
Va seguir treballant en un centre públic, al barri de la Bonanova de Barcelona.


El català del Pallars, el més conservador de la llengua catalana
La Sílvia Romero
va escriure la seva tesi doctoral en el 2001 sobre la supervivència o no del pallarès en l’àmbit formal de l’Administració Local. Les conclusions són que el pallarès està en regressió i en alguns casos en fase de desaparició. Això és degut al fet que a les escoles s’utilitza el català central. També al nivell de formalitat que s’utilitza a les administracions. Per contra, el pallarès en l’àmbit familiar està ben viu.
Les principals diferències, entre el català estàndard i els dialectes locals, són fonètiques i lèxiques.
Per conservar i donar a conèixer el pallarès existeixen diferents associacions sense ànim de lucre com Parlapallares.cat i cambuleta.cat que són projectes culturals que volen fomentar l’ús de la parla pallaresa. Els Balust ens parlen amb la seva fonètica pallaresa.


La transformació del Pallars Jussà
L’aposta actual pel canvi productiu del Pallars Jussà està marcat per la transformació del sector agroalimentari. La ramaderia, la vinya i els productes agraris són la base per potenciar les petites indústries amb productes de gran qualitat. A més a més hi ha un turisme especialitzat en rutes per les centrals hidroelèctriques, per les vinyes i de turisme geològic. Aquí es troba la Conca de Tremp-Graus de gran importància geològica en l’àmbit mundial. El paisatge també és un reclam per a nombroses famílies.


Els records de la fira de pota rodona a Salàs
L’Anna Balust va néixer el 1963 hi ens explica la relació dels firandants i els veïns de Salàs, durant la fira del bestiar de peu rodó, és a dir, de les mules. Era una fira de les més importants de la Península. Ella ho recorda per boca de la seva germana i de les històries que explicaven a casa: “totes les cases formaven part de la fira, aquí se cedien les habitacions als firandants i els propietaris baixaven al paller a dormir amb tota la família.”
En Josep Maria Espinàs en el seu llibre L’última Fira de Salàs 1959 reeditat el 2009, ens explica la relació que té la llibertat i la Fira de Salàs: “Llibertat vol dir compradors. L’abundància de compradors dona als venedors llibertat de venda. Si és un any amb pocs clients cal vendre de seguida, per no quedar-se amb els animals lligats a l’argolla. Si hi ha llibertat. El venedor es troba en una posició més còmoda, que li permet de no precipitar-se a l’hora de fer el tracte.”
La segona quinzena del mes de novembre, de cada any, s’intenta recordar a través de diferents actes, que aquesta fira va ser una de les més importants de la Península Ibèrica.

Agraïments:  Anna Balust, Carmen Boixareu, Júlia Balust, Martí Balust, Noemí Caballer, Sílvia Romero, Ariadna Armero, Trini Boixareu, Guillermina Subirà, Rosa G.Baselga, L’Ajuntament de la Pobla de Segur, L’Ajuntament de la Conca de Dalt, L’Espai Raier la Pobla de SegurL’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, Museu Epicentre de Tremp,  Consorci per a la Normalització Lingüística del Pallars Jussà i Maite Prats.

Imatges del Mas de Balust i de la Fira de Salàs de Pallars. ACPJ/Fons Jordi Mir i Parache. imatges nº 842, 843, 845 i 846.