L’oda, parcial, a Poblenou

L’autor intervé davant de l’escena, alhora, la càmera crea espais propis, com qualsevol art, com qualsevol pensament. El fotògraf mira, i capta aquells records que van deixar els habitants, els residents. Les imatges finals ens parlaran d’activitats econòmiques, de mons desconeguts, o de vides privades, de persones que han passat per la història.

Hi ha marques a les parets. Un mur caigut on restes de paper pintat ens interroguen. Un grafit actual ha substituït l’espai on la iaia Lola veia la televisió. Al costat ¿la cuina?, on la tia Carlota cuinava els fideus a la cassola. Avui, uns desconeguts, han clavat les piquetes de la tenda de campanya, per arrecerar-se i no passar fred. El Poblenou industrial de Barcelona espera que les Caterpillar s’emporti els records de les ruïnes modernes. Solars abandonats, on naixen males herbes, que ens recorden la pobresa, i on el capital especulatiu els posarà a la venda, en el moment més productiu.

En un document editat per l’Ajuntament de Barcelona sobre els béns catalogats de la ciutat manifesta: “El patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d’identitat d’una col•lectivitatnacional. Els béns que l’integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures.”

Les meves fotografies de Poblenou sumen la denúncia i l’estètica, i volen deixar constància que les persones necessitem espais pel record.

 

Manel Sanz

Barcelona, agost 2018